CDC, el Palau i el 3%

Durant anys Catalunya va viure en un dolç oasi en què tot anava bé. Manava un partit nacionalista, però moderat i que sabia pactar amb Madrid. De centredreta, però pragmàtic. Catalunya guanyava autogovern i l’economia tirava. Els socialistes tenien els ajuntaments i guanyaven les legislatives. Res és perfecte, però quan destorbaven massa –Josep Maria Sala o Pasqual Maragall– el poder mediaticopatriòtic treia les ungles.

    

¿Era l’Arcàdia feliç? No, però tampoc infeliç i es va consagrar la creença que era una de les regions (s’acceptava el terme) motores d’Europa. Per descomptat més moderna que la casposa Espanya. Però aquell partit –que semblava una fortalesa inexpugnable– tenia punts febles. Un, era l’estructura leninista. Només manava el cap, Jordi Pujol, que s’equivocava poc, però tenia al·lèrgia al debat intern (Miquel Roca va haver d’anar-se’n després de no aconseguir ser autònom des de l’ajuntament barceloní). Dos, el rumor d’un finançament tèrbol i de tripijoc econòmic excessiu de la família Pujol.

    

I els errors van emergir quan Pujol va decidir retirar-se perquè Maragall va treure més vots que ell el 1999 i després, el 2003, el tripartit (amb ERC i ICV) va arribar a la Generalitat. Allò, després de 23 anys de domini, no era la normal alternança sinó una heretgia. I Maragall, en un tens debat amb Artur Mas, hereu provisional de la fortalesa, va dir allò de: «Vostès tenen un problema, el 3%». ¡Intolerable!

Després, el 2009, quan va esclatar allò del Palau de la Música, es va trencar el vel. Hi havia 3% i amb males companyies. Fèlix Millet, d’una gran família catalanista, saquejava el Palau i feia, al mateix temps, de canonada de fons per a CDC. I el 2014, amb una estranya confessió, el cas de l’estranya família va acabar explotant.

    

Aquest dilluns la sentència del Palau va confirmar el que s’intuïa i se sabia. De problemes de finançament il·legal n’han tingut molts partits (i no tan sols a Espanya). El PSOE va tenir el seu Filesa però va tornar a la Moncloa sense canviar de nom ni d’ideologia. El PP arrossega la Gürtel, que pot acabar fatal, però segueix fidel a la seva marca. En el cas de CDC potser es va pecar més, perquè deia que encarnava Catalunya i el seu líder es venia com el pare de la pàtria. 

    

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I va apostar per la fugida endavant. Canviar de nom (a malament) amb el mateix líder i proclamar que l’únic error havia sigut no aixecar abans l’estelada i trigar a reconèixer que Espanya era insofrible, una democràcia de baixa qualitat, un estat corrupte i un vaixell a abandonar. No com les rates sinó com a catalans decents.

L’autonomia del 155

Així hem aterrat a l’autonomia del 155 i, després d’una lenta instrucció de vuit anys, la justícia ha conclòs que el PDECat ha de tornar (amb les seves seus embargades), els sis milions de què es va lucrar amb Millet d’intermediari. Però, que quedi clar, l’únic culpable és Daniel Osàcar, el sofert tresorer per qui els seus caps –els que manaven– posen la mà al foc. I si Mas va fer la setmana passada un altre pas al costat va ser només pel bé de Catalunya.