Anar al contingut

Després de l'últim caos circulatori

El ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, analitza amb el Comitè Estatal de Coordinació les actuacions portades a terme.

EFE VÍDEO

La (in)seguretat que compartim a les carreteres

Sonia Andolz

Les grans nevades últimes han deixat mostres de falta de prevenció i una gestió deficient

Una de les moltes raons antropològiques per les quals vivim en comunitats, ciutats, països, és per garantir-nos una seguretat més gran. En els estats moderns, aquesta seguretat va des de la protecció de les fronteres i de la criminalitat bàsica a l’assimilació d’un concepte ampli de seguretat que inclou avui dia l’alimentària, política, ambiental o econòmica, entre altres. Els estats cobreixen més àmbits de la seguretat pública com més intervencionistes són i, al revés, els estats liberals deixen més parcel·les en mans de l’individu. Des d’aquesta explicació, i coneixedors del tipus d’estat que tenim pel que fa a responsabilitats col·lectives, tots dipositem de forma fàctica la protecció i seguretat dels espais col·lectius en mans d’institucions i organismes: policia, protecció civil, bombers, metges, professors, fins i tot aquells economistes que prenen mesures per reduir la prima de risc o impulsar la contractació. Confiem que, al pujar a un tren, un organisme públic respon per la nostra seguretat; que al caminar per un carrer d’algun municipi espanyol, algun cos de policia patrulla per minimitzar els riscos, i que existeixen normatives que impedeixen que si comprem aliments, aquests tinguin algun virus o estiguin en descomposició.

Aquesta confiança és el que ens permet seguir en les nostres rutines diàries amb el convenciment que tot funciona i que hi ha algú que es preocupa per això. És la seguretat col·lectiva, la que compartim com a ciutadans d’un mateix país i per la qual tots tenim garantit un mínim nivell de seguretat individual.

La seguretat viària és únicament un àmbit més dels que inclou la seguretat pública. Quan aquesta falla, les institucions i polítics responsables han d’analitzar el per què, detectar errors i incloure noves mesures de correcció d’aquests errors ja que, si bé una imprudència individual pot provocar conseqüències col·lectives, un error de qui pren les decisions pot provocar un verdader caos. Per això, davant les nevades de gran calibre registrades la setmana passada, els errors de previsió però, sobretot, de gestió, obren la porta a preguntes i a la desconfiança.

Existeixen diferents mecanismes d’avís, detecció i reacció per a imprevistos de diferent índole. Els fenòmens atmosfèrics són en gran part previsibles, però no totalment. En canvi, el que es fa al respecte sí que depèn d’una decisió humana que pot prendre perspectiva i ser cauta.

En el cas que ens ocupa, amb el comunicat meteorològic a la mà, no es va actuar preventivament ordenant tirar sal a les carreteres que podien quedar afectades per evitar el gel, donant recomanacions de portar cadenes o buscar rutes alternatives, col·locant màquines llevaneu cada certs quilòmetres o prenent altres mesures de previsió. Una vegada la crisi va esclatar, va fallar la seva gestió. Els ciutadans atrapats no van rebre informació ni atenció i alguns van passar la nit sencera tancats als seus cotxes. Un error importantíssim de seguretat pública, vial, que no hauria de quedar impune.