El crepuscle dels déus

Fa uns anys, Andreu Farràs i Pere Cullell van publicar L’oasi català. Un recorregut per les bones famílies de Barcelona, on no podia faltar un capítol dedicat als Millet, pare i fill. Se cita en el llibre el mateix Fèlix Millet Tusell amb la que podria ser una definició bastant precisa del famós oasi: «Som unes quatre-centes persones que ens trobem a tot arreu i sempre som els mateixos. Ens trobem al Palau, al Liceu… Hi ha un nucli familiar i coincidim sempre, sent o no parents». En aquest oasi vivien feliços els Millet, els Pujol, els Maragall, els Carulla, els Godó, els Guardans, els Cendrós… No mencionaré tots els 400, però poden estar segurs que tots els seus cognoms els sonen perquè sempre han tocat ­poder. 

    

Entretots

Títol del tema (Auto)

Subtítol del tema (Auto)

Farràs i Cullell tenen el detall d’afegir al seu llibre tots els càrrecs de la societat civil catalana que ostentava Millet, i un extracte de la llista de convidats al casament de la seva filla –sí, aquells casaments en què ell posava gratis el Palau i li passava la factura al consogre– on es pot apreciar el que és el «tot Barcelona». 

    

Només coneixent aquesta estreta relació entre tots ells, de formar part de tots els cercles d’influència i poder catalans, ens podem fer una idea del que ha suposat el cas Palau, del qual per fi avui tindrem sentència, en la societat i la política catalana. Es tracta del saqueig d’una institució cultural, les auditories el xifren en 35 milions d’euros, amb una trama de corrupció política per finançar il·legalment el partit que ha governat llargament Catalunya i que intenta seguir governant, encara que hagi canviat diverses vegades de nom i hagi mutat el seu catalanisme de tota la vida per un independentisme desaforat. 

Com el so al cine mut

El cas Palau va arribar a la política catalana com el so al cine mut i va marcar el crepuscle dels déus. El procés ha sigut llarg: 16 acusats, entre ells els autors confessos del saqueig, Millet i Montull, 115 testimonis, més de 60.000 folis d’instrucció, quatre mesos de judici i vuit més per conèixer la sentència, a dos dies de la constitució del nou Parlament i pocs dies després de la renúncia d’Artur Mas a la presidència del PDECat. ¿Té alguna relació amb la sentència aquest últim moviment de Mas? ¿Hauria sigut una bomba conèixer la sentència en campanya electoral?

    

Sens dubte, el cas Palau sobrevola moltes de les coses que han passat en la política catalana recentment, encara que Mas cregui que el cas ja ha sigut amortitzat políticament amb la desaparició de CDC i que les confessions de Millet i Montull sobre el cobrament de comissions són estratègies processals per reduir la condemna d’uns vulgars lladres, per més que fossin la flor i nata de la burgesia catalana. 

Notícies relacionades

Els dubtes que ha de resoldre la sentència del 'cas Palau'

Naturgy: no tots els fons són iguals

    

Digui el que digui la sentència, Millet i Montull descriuen ja amb els seus cognoms una cobdícia superlativa i un cinisme impúdic que ha xipollejat durant anys en una bassa que pensàvem que era un oasi, amb el silenci còmplice de moltes ­granotes.