Jo també

No s’ho han pas inventat les actrius que van anar vestides de negre a la gala dels Globus d’Or. Hi ha dones molt valentes que fa dècades que denuncien l’assetjament i les seves conseqüències. Algunes, com la novel·lista Margaret Atwood, en històries escrites fa més de vint anys. El conte de la criada i Àlies Grace, dues de les millors obres de l’autora canadenca, recentment adaptades a la tel·levisió, són dos al·legats contra la vella història del món: hi ha homes que executen, es propassen i abusen, i hi ha dones que aguanten, temen i callen. Potser costa molt eliminar certes actituds. Però el silenci ja és història. 

La setmana que ve sortirà a la venda un llibre esfereïdor. Es diu Te encontraré. En busca del hombre que me violó i el publica Errata Naturae. És la crònica de la periodista americana Joanna Connors a la recerca del violador que als trenta anys li va ensorrar la vida. Explica per què va voler saber i quantes coses va deixar pel camí. És un relat terrorífic, que hauria de ser lectura obligada pels condemnats per uns delictes sexuals i per certs advocats que gosen defensar-los.

El 1990 jo tenia 20 anys. Vaig anar a entrevistar un empresari teatral barceloní pel diari on treballava. Ell tenia 60 anys llargs. A mitja entrevista em va demanar que m’apugés les faldilles i li ensenyés les cames. Em va dir que sabia reconèixer una artista només veure-la. Es va sorprendre molt que jo li digués que no. Li vaig dir –diversos cops, si la memòria no em falla– que el que a mi m’agradava era escriure. «¿Escriure? ¿I això per què?», em va preguntar, estranyat. No va tornar a treure el tema i em va deixar acabar l’entrevista en pau. Curiosament, no en guardo pas mal record, d’aquell disbarat d’entrevista.    

Diu la Bel Olid al seu llibre Feminisme de butxaca que sovint som les mateixes dones les que més ens neguem a veure que hem patit tractes denigrants o, directament, constitutius de delicte. I afegeix que és un senyal horrorós: vol dir que tenim tan assumit un determinat estat (patriarcal) de les coses que ni tan sols el reconeixem. Admeto que m’ho vaig haver de rumiar. Vaig fer preguntes a les dones del meu entorn. Vaig adonar-me que totes podíem escriure una llista semblant a la que avui compartiré. Em va venir pànic. Sóc mare d’una adolescent. A l’edat que té la meva filla jo ja havia patit tres agressions. Totes tres van ser al carrer, per obra de desconeguts grans o molt grans. El primer em va grapejar el cul. Jo tenia poc més d’onze anys i anava a l’escola, amb el meu uniforme i els meus mitjons de llana blau marí per sota dels genolls. Només vaig saber córrer i plorar.

l segon i el tercer compartien modus operandi: encastar-se i refregar-se contra un cos gairebé infantil (una cosa que, encara avui dia, em pregunto quina mena de plaer proporciona). Vaig sentir molta por en tots dos casos, malgrat que no vaig saber què estava passant. Un dels dos era el botiguer del colmado on la meva millor amiga i jo compràvem el berenar tot sortint de l’escola. Ens va intimidar a totes dues. Potser li agradaven els trios amb criatures, al molt fastigós.

Els dos següents tenien més nivell cultural, però es coneix que el coneixement no aprofita gaire en aquestes coses genitals. Un executiu que viatjava al meu costat a l’autobús i un directiu d’un diari on vaig treballar. Però el millor, sens dubte, va ser un escriptor molt famós a qui vaig anar a entrevistar als meus 22 anys. Va citar-me a la cambra de l’hotel on s’estava i em va rebre gairebé sense roba i ajagut al llit. A la cambra no hi havia enlloc on seure, així que em vaig quedar en un raconet del llit, molt tallada. Només vaig aixecar-me un moment per pregar-li al fotògraf que m’acompanyava que sisplau no em deixés sola amb ell. El meu company em va fer un gran favor: es va quedar fins al final. Durant l’entrevista l’escriptor famós, visiblement enfadat, no va deixar de parlar de sexe ni un moment, en un to molt enèrgic. Quan vam sortir d’allà, el meu company fotògraf em va dir: «Pensava que m’acabaria pegant».

Fins aquí la crònica de les meves topades amb cavernícoles (per endarrerits). Però hi ha hagut agressions molt més subtils. Col·legues escriptors de la meva edat o més joves que volien saber amb qui me’n vaig anar al llit per tenir tal premi o tal altre, o per publicar en aquella editorial. Amics que algun cop han valorat la meva feina dient que era «molt masculina» (convençuts que m’estaven dient alguna cosa bonica, és clar). Fins i tot em van inventar, ja fa molt, una història d’amor ardent amb un candidat a premi Nobel d’edat molt respectable. Els puc assegurar que hi va haver un temps que tot això no em feia gens ni mica de gràcia.

Notícies relacionades

Els Globus d'Or, de negre contra l'assetjament sexual

Naturgy: no tots els fons són iguals

Tinc fe, però, en les generacions més joves. Per elles –i per ells també– l’horror es fa molt més evident. No s’han d’aturar a pensar res. Reconeixen allò que no han d’acceptar només veure-ho. Li planten cara. Vet aquí per què cal denunciar-ho tot, sense callar ni un moment. Cal fer pel·lícules, discursos, vestir de color negre, compondre cançons, escriure cròniques, versos, novel·les. Articles.

.