Viure 120 anys

Per descomptat, vull dinyar-la de cop i volta, sense patir, però conscient. Se m’acuden diferents maneres, però per què enumerar-les. Com tothom, voldria escapolir-me de malalties llargues i patiments, i també de cirurgies i altres invasions. Vull viure mentre la vida faci honor al seu nom, en suma: ni un minut més.

Notícies relacionades

Deshumanitzar per odiar

Turisme: ni eufòria ni punxada

Reflexiono sobre tot això després de saber que, malgrat tenir a Espanya l’esperança de vida més alta d’Europa (84 anys de mitjana, per sobre les dones i per sota els homes), encara no ha nascut la generació que pugui aspirar a arribar als cent anys de mitjana. Aquesta anomenada "revolució de la longevitat" va avançar a tota màquina durant el segle XX, però ha posat fre en el XXI. Alguns ho veuen com un retard. La ciència fa temps que ens promet arribar als 120.

D’acord, però, ¿per a què? ¿És recomanable arribar als 120 anys? El doctor Salvador Macip parla d’aquest tema en un magnífic article publicat en l’últim número de La maleta de Portbou. Vivim més, però pitjor. Sovint, l’únic que guanyem són anys de mala salut. La ciència podrà canviar les coses, però, ¿és ètic? Si poguéssim triar no morir (hi ha qui diu que podrem), ¿hauríem de viure per sempre en un planeta on no cabem? ¿Ho seria que només els rics poguessin pagar-se les operacions i els recanvis orgànics que ens farien centenaris? ¿Allargar així la vida no seria com allargar una sèrie que al principi va ser bona però on tot ha passat ja diverses vegades? En fi, tot em fa pensar el mateix: vull morir-me als 85 i mig amb les meves coses al seu lloc i pensant què curt que se m’ha fet.