Esperant Junqueras

Els resultats de les eleccions del 21-D han suposat un cop dur per a ERC. Des que a les eleccions europees del 2014 va superar per vegada primera CDC totes les enquestes pronosticaven que els republicans estaven cridats a substituir els convergents (i els seus successors) com a primera força del soberanisme. Aquestes bones expectatives, a més a més, es veien reforçades perquè el PDECat no comptava amb un candidat clar, atès que Puigdemont havia renunciat a tornar-se a presentar. Poc esperava ERC que després de declaració d’independència i que després de la seva fugida,  Puigdemont decidiria presentar-se a les eleccions liderant l’oposició a l’aplicació de l’article 155 i personificant la continuïtat institucional. I de poc li va valdre que Oriol Junqueras decidís assumir la responsabilitat dels seus actes en comptes de fugir a Bèlgica i acabés a la presó i sense poder fer campanya, ni tan sols virtualment. Perquè finalment i per sorpresa, com CiU el 1980, Junts per Catalunya va guanyar les eleccions alterant per complet l’escenari en el qual pensava moure’s ERC, fins i tot amb Junqueras a la presó.  

El pla dels republicans, que passava per liderar qualsevol opció de govern, des d’un de sobiranista a un de mixt sempre tenint el PDECat en una posició subordinada, va quedar desmantellat des del moment en què Junts per Catalunya va quedar en primer lloc i es va reeditar la majoria sobiranista. Però sobretot perquè Puigdemont es va comprometre a tornar a Catalunya en cas de guanyar les eleccions amb l’objectiu de ser restituït com a president. Però resulta que incomplint la seva promesa electoral –o directament mentint perquè cap de les condicions en les quals va fer la seva promesa s’han vist alterades–, Puigdemont ha decidit no tornar tret que se li donin garanties, és a dir privilegis, una cosa inaudita en el marc d’un estat de dret. I atès que malgrat les propostes imaginatives no pot ser investit president a distància i que l’argument que ha esgrimit Junts per Catalunya és el legitimisme, una vegada descartat Puigdemont pel seu comprensible temor a tornar i a ser empresonat, el candidat legítim, atenent a l’ordre jeràrquic del govern cessat no pot ser cap més que Oriol Junqueras.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El Tribunal Suprem ha de decidir avui si li aixeca la presó provisional i que pugui abandonar la presó d’Estremera i encara que les previsions no siguin gaire encoratjadores, fins i tot estant a la presó la seva situació processal és infinitament millor que la de Puigdemont i pot ser investit president.

Paradoxa final

Al final, la paradoxa d’aquesta absurda història és que malgrat la derrota d’Esquerra Republicana i la victòria de Junts per Catalunya, l’irresponsable comportament de Puigdemont pot acabar comportant que l’opció Junqueras, batejada com el pla b, no acabi sent més que el pla inicial d’ERC. Al cap i a la fi, encara que no hagi guanyat les eleccions el seu candidat sí que pot ser president i el seu partit, tenint en compte l’heterogeneïtat de Junts per Catalunya i l’absència del PDECat, és el que més diputats té. Ben bé una tragicomèdia en dos actes.