Anar al contingut

intangibles

Orgull d'Urkullu: la realitat del concert basc

Orgull d'Urkullu: la realitat del concert basc

Guillem López Casasnovas

El finançament més gran a Euskadi no és degut ni que tenen més competències ni que aplica una pressió fiscal més gran

Com diu l’eslògan, em proposo respondre de manera resumida a tot allò que sempre ha volgut saber del concert econòmic basc, del qual tan orgullós està Iñigo Urkullu, i que vostè mai no s’ha atrevit a demanar. Faig cinc cèntims breument d’unes xifres estrafolàries, que diuen molt més que centenars de paraules.

Gràcies al concert econòmic, cada basc rep avui un finançament per serveis públics un 75% superior al que rep un català o un illenc. Des del 2008, els territoris forals amb aquest sobrefinançament no han deixat de fer créixer la seva economia, substituint Catalunya i Balears del lideratge econòmic estatal.

La quota és el determinant d’aquest privilegi. Cap analista sap com es calcula, només se’n coneix la xifra final. La manera com es computen les més grans competències assumides i els tributs no concertats provoca les diferències. Una avaluació paral·lela apunta que la sobrevaloració del que rep el Govern basc pels dos conceptes és de 5.200 milions a l’any. Multipliquin-ho per tres –si fa no fa, vist el pes més gran de Catalunya– i els sortirà una xifra força similar a la que la Generalitat reivindica com a dèficit fiscal. 

Milions regalats

Això equival a la burrada de la meitat de tot el pressupost o, si es vol, de la meitat de tota la despesa pel global de les competències. Els indicadors de qualitat de la despesa en serveis de benestar, de la qual se sent orgullós Urkullu, tots entre un 15% i un 20% per sobre de la mitjana espanyola, semblen, al contrari, poc meritoris davant xifres de despesa per càpita que arriben a doblar les de molts serveis dels territoris comuns.

Les coses que es neguen com a infactibles per al finançament de la resta de comunitats, com la de territorialitzar la recaptació de l’impost de societats, l’Estat les fa efectives al País Basc. I la recaptació per IVA i impostos especials, que volen que el nou finançament reparteixi per població, al País Basc es continua assignant a la part no concertada segons coeficient. ¡Alerta!, però. Es tracta, a més a més, d’un coeficient tres punts per sobre del pes del consum interior i quatre per damunt del criteri poblacional.

Això equival a regalar –algú altre els ha d’encaixar– cada any entre 1.200 i 1.550 milions d’euros. Si escalem la xifra per a la Generalitat en resulta mig pressupost sanitari català ¡només per aquest concepte! Com a resultat, gràcies a tots aquests tripijocs, només Extremadura està a l’alçada d’un sector públic tan potent com el basc (5,6 punts del PIB); però a Extremadura està clar que és per la debilitat del seu denominador, mentre que al País  Basc és per la pluja de finançament al numerador.

La quota basca, contràriament al que es diu, no depèn del que recapta el País Basc, sinó de les subvencions que el concert comporta amagades en la quota. Fora de tots aquests favoritismes, els seus ingressos es reduirien a poc més de la meitat. I si com a mínim els bascos contribuïssin a l’anivellament –almenys per la diferència entre el pes de la seva renda i la recaptació fiscal en l’IRPF–, haurien d’aportar un mínim de 1.400 milions a la soli-
daritat conjunta
, que avui es queden a les butxaques de les seves diputacions.

Es podria pensar que el finançament més gran és degut al fet que els bascos tenen més competències. Vegem-ho. En la part en què aquestes sobrepassen les de la Generalitat, si es valoressin aquí no a cost històric sinó com als bascos se’ls ha valorat, Catalunya rebria 2.100 milions més, amb els efectes multiplicadors corresponents per mor de gastar a casa nostra aquests nous fluxos de diners. Es podria al·legar que els bascos tenen més ingressos perquè pateixen més pressió fiscal. També és fals. La seva pressió fiscal és menor en tots els tributs concertats i la rebaixa fiscal només en l’IRPF és de 900 euros per càpita. Finalment, algú pot pensar que els càlculs esmentats provenen d’alguns envejosos economistes catalans. Tampoc és ver. Es poden trobar en Ignacio Zubiri (FUNCAS), 
expert assessor de molts dels governs bascos, i en Ángel de la Fuen-
te
 (FEDEA), representant del Govern de Cristóbal Montoro en molts dels estudis de finançament autonòmic. 

0 Comentaris
cargando