La cívica batalla del billar

Veig a EL PERIÓDICO un reportatge de Miqui Otero en el qual destaca una taula de billar. Em sembla que fa temps que no se’n parla, del joc de billar. Però potser el que passa és que continua jugant-s’hi però no desperta la passió social que és característica d’altres jocs i esports.

Quan jo era adolescent passava els dies d’estiu a Sant Just Desvern. El meu avi Espinàs, que s’havia quedat vidu, s’hi havia instal·lat i algunes nits anava a l’Ateneu i es posava a jugar a billar amb els veïns del poble.

   

 Jo l’acompanyava i em quedava a la sala de billar, fins que a una hora prudent tornàvem a casa. Potser aquella convivència, aquell compartir els encerts i els fracassos del joc, aquell tracte tan natural entre el senyor que havia nascut a Barcelona i el fuster del poble o el paleta era una lliçó no preparada de convivència de les diferències.

Ells es tractaven amb un respecte natural. Han passat els anys i potser aquelles partides de billar les recordo, ara, com un exemple de sociabilitat. 

Des d’un altre punt de vista, el joc de billar em sembla suggeridor. Tots tenim un tac que podem apuntar contra allò que no ens agrada, contra aquella bola que pot enganyar-nos amb els seus bonics colors. Nosaltres hem de saber quina bola hem de fer caure dins el forat de la derrota.

Quan algú diu que ha tingut un èxit o ha ocupat un bon càrrec per carambola vol dir que diverses circumstàncies han coincidit per afavorir-lo.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Diria que el joc de billar s’assembla a un combat. Cal observar la posició de les boles adversàries. Pensar quina estratègia de combat és la millor. Observant la posició de les boles adversàries, decidir quin flanc convé atacar.

Pacífica guerra, la del billar. Fa anys, em sembla un estiu, vaig seguir atentament –apassionadament, diria– la final de competició entre dos experts. Acabada la partida, guanyador i perdedor es van abraçar.