La cita davant les urnes a Catalunya

Sobredosi de símbols

Seixanta anys després, no ha canviat res en el catalanisme: màrtirs, banderes, sentiments...

3
Es llegeix en minuts
Sobredosi de símbols

A principis de març de 1936, després del triomf del Front Popular i l’amnistia als presos polítics, Lluís Companys va tornar a Catalunya. El gran periodista i escriptor republicà Manuel Chaves Nogales va cobrir per al diari Ahora els fastos de la benvinguda al president de la Generalitat; un milió de catalans van sortir als carrers i als camins, agafats de les mans, per aclamar-lo, milers de coloms «simbòlicament alliberats» van alçar el vol, les cobles sonaven al pas de la seva comitiva… 

I no obstant, a Chaves Nogales li va semblar que Companys no participava de l’eufòria dels seus seguidors, li va fer la impressió d’un home sobrepassat per la responsabilitat que li queia a sobre, amb menys ànims i ímpetu que quan, derrotat, va ser conduït a presidi. 

«És que, indubtablement, ha canviat», escriu Chaves Nogales. «Companys comença a ser un altre home substancialment diferent del que va ser (…). Aquell agitador de multituds, aquell revolucionari audaç, aquell home d’acció que va proclamar el 14 d’abril la República catalana abans que l’espanyola, ja és gairebé un personatge simbòlic. D’aquí poc temps, Companys serà, com ho va ser Maciàun pur símbol. Reconeguem que Catalunya té aquesta virtut imponderable: la de convertir els seus revolucionaris en purs símbols, ja que no pot fer-ne perfectes estadistes. Una cosa val l’altra».

Escriptora.

Davant les enèsimes eleccions de Catalunya, no puc sinó desitjar que el pròxim Govern, entre manifestació i manifestació, governi una mica  

Observa Chaves Nogales que «els que l’hagin vist passejar aquest matí pels carrers de Barcelona amb aquell aire suau i trist de màrtir que portava, deuen haver tingut la sensació que Companys representa, a partir d’ara, una força espiritual gairebé indestructible a Catalunya». I afegeix que no hi ha cap altre lloc a Espanya amb tant amor pels símbols i una força sentimental tan gran.

   

Tot segueix igual

Seixanta anys després, no ha canviat res en el catalanismemàrtirs, banderes, sentiments, símbols, sobredosi de símbols, ¡fins i tot la declaració d'independència va ser simbòlicadeclaració d'independència !... I, ¿què és Puigdemont sinó un pur símbol? Fins al punt que la seva candidatura i el seu programa es redueixen a això: voteu-me a mi, perquè soc un símbol. Condició que també reclama per a si el pres JunquerasJunqueras (hi ha una lluita soterrada entre tots dos per reivindicar la titularitat de símbol legítim); llàgrimes, martirologi, amor a la pàtria i esperança en el regne promès, que està a l’abast dels dits, només hem de somriure, ser bons (a diferència dels espanyols, que són dolentíssims) i creure, tenir fe (paraula de Junqueras: «Tinc fe en el poble català»). 

    La corrupció, la pobresa, els llocs de treball precaris, les retallades en educació i sanitat, són menudeses, afanys mundans que empal·lideixen davant del patiment dels nostres màrtirs, és gairebé obscè demanar compte d’aquests vils assumptes materials als que tant pateixen per la dignitat de Catalunya. A més a més, quan siguem lliures i estiguem sols, aquests petits problemes desapareixeran (en aquest sentit, la ideologia de l’independentisme és gairebé indistingible de la doctrina cristiana: Espanya és una vall de llàgrimes, la independència, el regne celestial). 

Entusiasme ciutadà

Notícies relacionades

Conclou així el seu reportatge Chaves Nogales: «La desfilada –deia algú– ha sigut impressionant i revela la gran força espiritual del poble català. Al nostre poble l’entusiasmen aquestes grans parades de la ciutadania. No sap passar gaires mesos sense provocar -ne alguna. Però potser entre una i l’altra, encara que només hagin passat tres o quatre mesos, algú s’hauria de preocupar d’omplir el temps amb una tasca que no sigui del tot supèrflua: la de governar, la d’administrar, la de fer pel poble alguna cosa més que oferir-li ocasió i pretext per a aquests impressionants espectacles. Si entre una manifestació d’entusiasme i una altra no hi ha ni uns quants mesos de silenciosa i honesta tasca a les conselleries, arribarà un dia en què aquest poble català, tan fervorós, tan bo, canviarà». (I va canviar, uns anys després, el 26 de gener de 1939, molts d’aquells burgesos catalans que havien aclamat enfervorits el retorn de Companys, van aclamar amb idèntic entusiasme l’entrada victoriosa a Barcelona de l’Exèrcit de Franco, encara que això no ens agradi recordar-ho).

Davant les enèsimes eleccions històriques de Catalunya, no puc sinó desitjar que el pròxim Govern de la Generalitat, entre manifestació i manifestació, governi una mica.