03 des 2020

Anar al contingut

Acords firmats durant el franquisme

¿Què fem amb l'Església?

¿Què fem amb l'Església?

Clara Usón

Si per fi es conforma un Govern d'esquerres entre el PSOE i Podem, ha d'assumir com una prioritat la revisió del concordat amb la Santa Seu i el final dels injustificables privilegis de la religió catòlica

Un ministre d’Hisenda denunciava en un informe que els béns de l’Església catòlica no tributaven a la Hisenda reial, perjudicant-la greument i a la resta de contribuents. Era el comte de Floridablanca, ministre de Carles III, al seu informe reservat de 1787. Més de dos segles després, l’any 2019, quan Espanya ja no és una monarquia absoluta, sinó una democràcia aconfessional i parlamentària, aquest privilegi de l’Església roman incòlume, amb l’agreujant que en l’entretant ha adquirit moltes més prebendes.

Al segle XIX, durant els Governs liberals, i també sota el Govern conservador d’O’Donnell, la major part de les propietats de l’Església van ser nacionalitzades mitjançant els processos de desamortització de Mendizábal i Madoz. En aquella època, Espanya era majoritàriament catòlica i es van lliurar les cruentes guerres carlines; tot i així, es va aconseguir reduir l’immens poder material de l’Església catòlica.

Vulneració d’un principi constitucional

Al segle XXI, l’Església catòlica torna a ser la propietària més gran d’Espanya, gràcies en part al ferm recolzament del franquisme, però, sobretot, al descarat (i inconstitucional) favoritisme dels governants de la democràcia. El 1979, el Govern espanyol va firmar amb la Santa Seu uns acords que prolongaven el concordat firmat pel franquisme el 1953, en clara vulneració del principi constitucional d’aconfessionalitat de la democràcia espanyola. Gràcies a aquests acords, que segueixen vigents, l’Església catòlica contínua exempta d’impostos, la religió catòlica continua sent una assignatura avaluable, l’Estat paga els sous dels professors de religió i de tot el clergat espanyol, les escoles catòliques reben ingents subvencions –a través de la ‘x’ de la casella de renda l’Església ingressa cada any 250 milions d’euros– i, en conjunt, segons càlculs d’Europa Laica, el Vaticà percep anualment dels contribuents espanyols al voltant d’11.000 milions d’euros, una xifra escandalosa.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Hi hem de sumar la irregular reforma de la llei hipotecària del Govern d’Aznar, que ha permès a l’església inscriure al seu nom 30.000 propietats, només amb la paraula dels bisbes, en un procediment opac com no n’hi ha.

El Govern de Sánchez va prometre fer una llista d’aquestes propietats i publicar-la per fer possible la impugnació judicial de totes les immatriculacions irregulars, però no ha complert la seva promesa, dona llargues, continua privilegiant l’interès espuri d’una institució religiosa sobre l’interès general de tots els ciutadans: l’esquerra té por de l’Església. Felipe González va tenir majories absolutes que li haurien permès derogar el concordat sense problemes; no ho va fer. També Zapatero va poder i va haver de fer-ho i va triar concedir a l’Església el regal addicional de la casella de la declaració de renda. En un mercadeig inacceptable, es va voler compensar l’Església catòlica pel ‘greuge’ de les lleis de l’avortament i del matrimoni homosexual, amb més poder econòmic.

Més poder que mai

Espanya ja no és catòlica: només un 14% d’espanyols (gairebé tots majors de 65 anys) acudeixen regularment a missa, no més del 35% dels contribuents trien la casella de l’Església en la declaració de renda, només el 22% dels casaments espanyols se celebren sota el ritu catòlic, menys del 50% dels nens que neixen a Espanya són batejats i hi ha dos milions de fidels musulmans (també es practiquen altres religions, com la protestant o la hindú). No obstant, l’Església catòlica té més poder que mai, i els bisbes espanyols, molt conservadors, intervenen en política sense cap pudor i financen mitjans de comunicació que divulguen el seu ideari reaccionari, com 13 TV, al qual l’església dedica més diners que a Càritas.

Si per fi es conforma un Govern d’esquerres entre el PSOE i Podem, ha d’assumir com una prioritat la revisió del concordat amb la Santa Seu i el final dels injustificables privilegis de la religió catòlica, objectiu que els dos partits recullen en els seus programes. Si els governants espanyols del convuls (i catòlic) segle XIX, es van atrevir, els polítics d’esquerra del secular XXI no tenen excusa;  els polítics de la dreta no ho faran mai. I és un assumpte que depèn només de la seva voluntat, a diferència de la política econòmica, on estaran subjectes als dictats de Brussel·les, i del conflicte de Catalunya, on dependran de la disposició a l’acord dels nacionalistes catalans. Si no ho fan, els votants d’esquerres no els ho perdonaran.