La bretxa de gènere

La dona invisible

Ell món està fet per als homes i nosaltres ens hi acomodem amb dificultat, com podem, tot i que de vegades no puguem

3
Es llegeix en minuts
La dona invisible

Des de molt petita tinc la convicció que la vida hauria sigut més fàcil per a mi si hagués nascut home. Crec que són majoria les dones que senten el mateix, que el món està fet per als homes i que nosaltres ens hi acomodem amb dificultat, com podem, tot i que de vegades no puguem, com van comprovar amb neguit les astronautes que es van veure obligades a desistir d’una caminada espacial perquè no hi havia vestits per a elles; tots els vestits d’astronauta disponibles als EUA estaven dissenyats per a homes. Perquè és això al que em refereixo: a qüestions materials, pràctiques, no a la discriminació laboral, ni al sostre de vidre, ni als prejudicis de gènere, sinó a una cosa tan bàsica com el fet que els seients dels cotxes, i els coixins de seguretat, i els cinturons de seguretat, estiguin dissenyats per a homes, que tenen una mida i una envergadura diferent a la nostra.

La lectura de ‘La mujer invisible’, l’extraordinari assaig de Caroline Criado Pérez (traduït de l’anglès per Aurora Echevarría, i publicat per Seix Barral), m’ha esgarrifat, m’ha posat els pèls de punta (això sí, nosaltres solem tenir més cabells que ells) i m’ha omplert d’ira i de ganes de passar a l’acció.

Les gestes dels homes

«La història registrada pateix d’un gran buit», denuncia Criado Pérez, «la de l’altra meitat de la humanitat». La història, escrita per homes, dona per bo que l’home representa tota la humanitat i que al narrar les gestes dels homes les dones també hi estan incloses, i que no cal tractar-ho de forma específica. Dono fe d’això, perqupe al llarg de la meva infància i de la meva adolescència vaig memoritzar, per a l’oblit, centenars de noms d’homes egregis o infames, reis, escriptors, artistes, científics, militars, religiosos... Les dones no tenien cabuda als llibres de text, tret d’excepcions: reines, concubines, santes i alguna escriptora i alguna científica. I Agustina d’Aragó, ‘of course’.

En el seu multipremiat assaig, Criado Pérez argumenta, amb dades, la bretxa de gènere que persisteix en la nostra societat tecnològica: la majoria dels assajos clínics es fan amb homes, i per això els medicaments són més eficaços per als homes que per a les dones, que tenen un 47% més de probabilitats de morir per un atac al cor, entre altres motius, perquè els metges no se’ls ha ensenyat a reconèixer els símptomes de l’infart de miocardi femení, que són diferents. La temperatura de les oficines i dels espais públics sol estar cinc graus per sota de l’adequat per a les dones, perquè està programada per al cos masculí el metabolisme del qual és diferent al de les dones. El ‘software’ reconeixedor de veus es programa amb base en veus masculines, per això els aparells intel·ligents tenen dificultats per entendre les nostres veus agudes. S’inverteixen milers de milions en carreteres i autopistes, en detriment del transport públic, i es prioritza el trànsit de cotxes sobre els vianants en els plans urbanístics; la major part dels homes es desplacen amb cotxe i solen viatjar sols, les dones, amb els nens i l’àvia, s’apanyen amb el metro i l’autobús o van a peu per les voreres atapeïdes de motos. «Una talla serveix per a tots», denuncia Criado López, i el model d’aquesta talla és, per descomptat, un home.

Biaix de gènere a internet

Tot i que les pioneres de la informàtica van ser dones, els qui l’estan desenvolupant són, majoritàriament, homes; per això el biaix de gènere és molt present a internet, l’algoritme és masculí i fins i tot la mida dels mòbils ha sigut dissenyada per a la mà d’un home.

Notícies relacionades

I no és mala intenció (o no sempre), és que no pensen en nosaltres, perquè fins i tot el llenguatge ens exclou, o ens relega a la categoria de grup minoritari; en les llengües romàniques com les nostres, el gènere masculí és considerat el gènere inclusiu, de manera que «tots» comprèn a homes i a femelles, però no a la inversa. Alex Grijelmo explica que això no és reflex d’una societat patriarcal, sinó que es deu que les llengües indoeuropees, al principi, tenien un sol gènere universal, i de sobte els seus parlants es van adonar que en el si de la comunitat ¡també hi havia dones!; per visibilitzar-les, van desenvolupar el gènere femení. De manera que sí, érem, continuem sent, invisibles.

Hi ha esperança: des que en algunes orquestres les audicions d’instrumentistes es fan a cegues, la contractació de dones ha augmentat un 50%; de vegades convé ser invisible.