L'agenda de l'endemà

Ja hem vist dos debats entre els set candidats (bé, ERC, JxCat i la CUP els han canviat) i el resultat ha sigut un autèntic galliner. No per culpa dels conductors, sinó perquè hi ha líders que només repeteixen dogmes sacrosants. Catalunya està molt partida i fragmentada i formar govern amb set partits en disputa és complicat. Fins i tot la disciplinada Alemanya ho pateix a pesar de la seva prosperitat i de no tenir problemes interns d’identitat.

    

Però no podem ser un galliner permanent. Si els independentistes tenen majoria amb un màxim de 68 o 69 diputats (no hi ha cap enquesta que els en doni més) viurem una gran confusió. Perquè necessitaran la CUP, que ja vam veure que diumenge van tractar Carles Mundó, el representant d’Esquerra Republicana que sortia de la presó, com a sospitós de col·lusió amb el capitalisme. I el menú independentista segueix sent el que va conduir al recent fracàs que ha comportat suspensió de l’autogovern, convivència esquerdada, pèrdua de prestigi i fugida d’empreses i dels dos bancs. Això sí, hi afegeixen que amb bilateralitat (negociant), que saben que és impossible. 

Inflació sobiranista

La pèssima gestió en el període 2011-2017 dels governs d’Artur Mas i Carles Puigdemont exigeix (sentiments legítims a part) que després de sis anys d’inflació sobiranista per no aconseguir res i destrossar bastant, vagin a l’oposició. A reciclar-se –Borrell diria «desinfectar-se»–, com li va passar al PNB el 2008, quan Patxi López va obtenir la lendakaritza. El PNB va tornar quatre anys després amb Urkullu i és un model del que un partit nacionalista (d’una nació sense Estat) pot fer a l’Europa d’avui. A més, l’alternança és la clau de la democràcia.

    

El problema és que l’alternança no és fàcil. El PP i C’s no sumaran (les enquestes els donen una mica menys de 40 escons). Amb el PSC d’Iceta arribarien als 62 diputats i haurien de pactar un programa transversal. No es tractaria només  d’abandonar la via independentista (que també), sinó de no governar només contra l’altra meitat de Catalunya (aquest ha sigut el pecat de l’independentisme) i d’iniciar una negociació amb Madrid per aconseguir més autogovern, millor finançament i més inversions públiques. Gens fàcil, però aquestes carències, juntament amb el victimisme patològic, han sigut el terreny adobat del separatisme.

Però  amb 62 diputats tampoc n’hi ha prou. Iceta –o Arrimadas– necessitaran també una entesa amb els Comuns de Xavier Domènech. ¿Es pot arribar a un pacte d’investidura que vagi des d’Albiol fins a Domènech, des dels seguidors de Rajoy a Catalunya als de Pablo Iglesias? Sembla impossible, però pot ser inevitable per no anar a noves eleccions. Llevat que hi hagi un tomb electoral.

Notícies relacionades

De vegades, Carme Balcells...

Turista, no lloguis aquí o et multaran

    

Iceta ho sap i ho vol, però necessita pujar més del que ja diuen les enquestes. I necessitarà idees positives, flexibles i que tombin dogmes i prejudicis. Negociant i pactant cada dia. ¿Inestable? ¿Horrible? Sempre millor que l’obsessió per celebrar dies històrics contra l’altra meitat de Catalunya. O pretendre imposar no ja l’alternança sinó la revenja.