Cul de sac

És indigne atribuir-se el mèrit de liquidar i escapçar opcions polítiques a través de la judicatura, senyora Sáenz de Santamaría i senyor García Albiol. No hi ha res a desinfectar, senyors Borrell i Iceta. No existeix república per implementar, senyors Puigdemont i Junqueras. No són temps de revolucions marxista-leninistes, senyor Riera. El pitjor adoctrinament és el que neix de les mentides fundacionals del seu partit, senyora Arrimadas. Senyor Domènech, avisi quan tingui alguna cosa a dir.

Instal·lats en un cul de sac, aportació catalana al llenguatge universal que els angloparlants utilitzen també per referir-se a un carreró sense sortida. Així estan les coses al front. Així seguiran.

Res d’optimista en el futur immediat. En el camp sobiranista, ERC va voler treure a l’inici de la campanya el conill del realisme, però ha descobert que si impulses una lògica revolucionària et diuen traïdor quan trepitges el fre. Les 155 monedes de plata se’ls han girat en contra. Fins i tot l’ull que tot ho veu, l’Assemblea Nacional Catalana, ha dictat un correctiu apostant explícitament al cavall legitimista de Carles Puigdemont. 

A l’altra banda, l’intent d’endolcir les posicions constitucionalistes de Miquel Iceta s’ha clavat de lloros amb la realitat del PSOE. Encara no havia pronunciat la paraula indult  dels seus companys mesetaris. Tornant al sobiranisme, JxCat somia donar continuïtat i sentit als fets d’octubre i recupera els arguments que ja eren erronis llavors i ho són també ara. Si guanyo les eleccions, no s’atreviran a ficar-me a la presó, Europa no ho permetrà, diu Carles Puigdemont. És una estratègia electoralment rendible fins dijous. A partir de divendres deriva en el bloqueig de les institucions.

Més constitucionalisme. C’s i PP viuen en la lògica de veure en l’independentisme només tontos, malalts i malfactors. A uns se’ls ha de curar, a uns altres educar i als de més enllà, tancar-los. Bonica lògica per governar un país.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Vistos els discursos i la variada demoscòpia sabem el que probablement ens depara el futur més immediat. Llevat que hi hagi un daltabaix a les enquestes (que haurien d’equivocar-se no solament en els detalls, sinó també en les tendències) això serà ingovernable i tornarem a les urnes. Falten, certament, els matisos, que sempre són sucosos: ¿Quin partit tindrà més diputats? ¿Quin serà el més votat? Però el més substancial quedarà inalterat.

Tot apunta que només dos escenaris podran permetre la posada en funcionament d’un govern. La ja coneguda majoria absoluta independentista, si aquesta es manté, amb la CUP marcant terminis i exigències. O bé una coalició amplíssima del dret a decidir que doni cabuda a tot el catalanisme –independentista o no– per experimentar una sortida del laberint. El primer sabem com acaba perquè fent les mateixes coses els resultats tendeixen a ser els mateixos. ¿El segon? Amb els vetos, contravetos i paravetos sembla impossible. Però semblar no és ser, i menys en política.