Un cas únic al món

Per molt que els partidaris del retorn dels marbres del Partenó a Atenes donéssim la raó a la ministra Melina Merkuri quan els va reclamar, sabíem que es tractava d’un debat simbòlic. Encara que Lord Elguin no els hagués comprat a l’invasor turc, els marbres no s’haurien mogut ni es mouran mai del British, per molt que els successius governs grecs els reclamin, amb tanta raó com inutilitat pràctica. L’argument contrari és certament poderós: si totes les obres d’art espoliades haguessin de tornar al seu lloc d’origen, molts museus d’Europa potser no es buidarien del tot però quedarien mig deserts. Vaig sentir uns adolescents italians que visitaven les primeres sales de la National Gallery que s’exclamaven amb orgull, «Tutto questo è roba nostra». Cert. Als seus ulls càndids i acomplexats, el fet de trobar-se en un dels museus més visitats del món afegia valor, com si calgués, al millor art renaixentista italià.

Les grans obres de la National Gallery, com les del Prado, van ser comprades, en un cas per rics anglesos i en l’altre pels Habsburg, i per tant no poden ser objecte de reclamació. Però el cas del British, el Louvre o els museus de Berlín és ben diferent.

¿A quina categoria pertanyen les obres de Sixena? Aquesta no és la qüestió. Deixant de banda les adquisicions inqüestionables, la tríada conceptual del debat contempla el robatori pur, l’espoliació —documentada— i la conservació. Qui sap si els marbres del Partenó existirien encara i en quin estat es trobarien, suposant que no s’haguessin dispersat. En tot cas, estan salvats. A la Líbia de Gaddafi, el patrimoni de la Roma clàssica estava abandonat sota la idea que es tractava d’insofribles reminiscències colonials. Sense recórrer a casos extrems d’incúria o destrucció voluntària, queda clar que les condicions de conservació dels museus moderns són incomparablement millors que les dels emplaçaments naturals. Si els britànics haguessin retornat els marbres, ara no els contemplaríem als frisos del Partenó, exposats a la degradació dels agents contaminants, el sol i els canvis de temperatura sinó a l’Arqueològic d’Atenes. Però aquesta tampoc és la qüestió. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

No hi ha dubte que el primer i més gran saquejador sistemàtic d’obres d’art va ser Napoleó. L’actual Louvre duia el seu nom i per enaltir-lo disposava d’una legió d’assessors que elaboraven llistes del que calia transportar a París. Abans de ser segrestat, Pius VII va lliurar magnífics tresors vaticans als francesos. Després de la caiguda de l’emperador, els italians van reclamar i, la major part —no tot— va ser retornat entre exclamacions de joia. En el cas d’Espanya, a més de no reclamar, Ferran VII va acabar regalant al Duc de Wellington les obres saquejades per França que custodiava i pretenia retornar. Pura desídia.

En el cas de Sixena, la qüestió no és cap d’aquestes. La qüestió és comprovar si després del buidatge del Museu de Lleida, es reclamaran les obres del monestir escampades arreu d’Espanya, començant pel Prado, o si només es tracta de vexar Catalunya.