Puigdemont, en terra de ningú

El vessant judicial de la crisi catalana va fer ahir un gir nou i inesperat amb la decisió del jutge del Tribunal Suprem (TS) Pablo Llarena d’anul·lar les ordres europees de detenció dictades contra l’expresident Carles Puigdemont i els exconsellers Antoni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí. Argumenta el magistrat que, per acceptar l’euroordre, la justícia belga podria limitar les imputacions dels fugats de la justícia espanyola, cosa que constituiria un perjudici per als acusats (l’exvicepresident Oriol Junqueras, els vuit exconsellers i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart) que no es van fugar, alguns dels quals continuen en presó preventiva. Donat que el jutge manté en vigor les ordres de detencions nacionals, es dona la circumstància que Puigdemont i els exconsellers són lliures de moure’s per tot el món però no de tornar a Catalunya, ja que si trepitgessin territori espanyol serien detinguts de seguida i posats a disposició judicial.

El moll de l’os del debat legal remet a les acusacions de rebel·lió i sedició, sobretot la primera, ja que implica l’ús de la violència. La fiscalia i la instrucció de la jutge Carmen Lamela a l’Audiència Nacional (que va ser la que va sol·licitar l’euroordre) i del mateix Llarena es basen en el fet que hi va haver violència per justificar l’acusació de rebel·lió, però són molts els juristes que han advertit que aquest tipus legal no és aplicable al que va passar a Catalunya abans i després del referèndum de l’1-O. Amb la decisió de retirar l’euroordre, Llarena indica que la rebel·lió seguirà estant a sobre de la taula en aquest procés legal.

Puigdemont, cap de llista de Junts per Catalunya, queda així en una terra de ningú incòmoda que s’ha de veure quines conseqüències personals, polítiques i legals comporta. S’ha de veure què passarà amb la retòrica de «president en l’exili» amb què ha intentat mobilitzar la part més emocional del seu electorat. Perquè, retòrica al marge, la realitat és que  el seu principal contrincant el 21-D pel vot independentista, Oriol Junqueras, segueix en presó preventiva perquè va decidir no fugar-se. Si és molt difícil ser president de la Generalitat des de la presó, encara ho és més sense poder trepitjar Catalunya. La mala notícia és que el vessant judicial i emotiu segueixen eclipsant la política en aquesta campanya transcendental.