12 d’ag 2020

Anar al contingut
¿Què ens està passant?

Enric Fontcuberta (EFE)

¿Què ens està passant?

Guillem López Casasnovas

S'ha de reconèixer, per no faltar a la veritat, que el trasllat de seus empresarials no suposa efectes tan importants com s'ha dit

Certament el diner és poruc i l’empresari ha de ser primmirat amb els interessos que representa. La qüestió és que el soroll, la por escènica, sempre incideix més en l’assenyat i en el reflexiu –a qui més fàcilment tremolen les cames per l’aversió al risc– que a qui té més múscul que cap, i que va «per ells». I el fet de no reconèixer aquesta base perjudica l’argument econòmic, que perd simetria sobre els efectes adversos de la situació creada per a totes les parts.

Si l’acord en una disputa ha de ser acceptat com un requeriment de bon judici, la reflexió econòmica ha de ser recíproca per als dos bàndols, simètrica en els pros i els contres (els pros d’un, els contres de l’altre) per trobar un win to win. Per una altra banda, si la crítica es realitza únicament contra una de les parts s’aconsegueix el contrari, i fa menys possible l’acord, ja que la debilitat d’uns es converteix en la força dels altres i no té sentit esperar llavors una cessió de qui té tot el poder. Que la resposta del gran sigui aplacar el petit o que els que tant van apostar des d’aquí per la tercera via exhibeixin avui un nivell zero d’èxit en propostes provinents de qui les podria donar, i que malgrat això no reconeguin el seu fracàs i continuïn parlant d’això, és preocupant.

No conec cap economista que hagi donat per bona la fugida de seus empresarials. Però s’ha de reconèixer, per no faltar a la veritat, que en si mateixa no suposa efectes tan importants com s’ha dit en creació de valor afegit brut: ni producció, ni treballadors es deslocalitzen. Tenir seus certament és millor que no tenir-ne; però és una falsedat assumir que entre tenir una cosa o una altra, millor seus que fàbriques. L’argument de voler seus ja que no es podien localitzar produccions va ser utilitzat quan el capital català va decidir obrir diverses empreses al nord de l’Àfrica, països de l’Est i a la Xina. Es compren també d’aquesta manera accessos a mercats, obviant exportacions, i es fan produccions competitives pel menor cost relatiu d’aquestes altres ubicacions; com a mínim per a aquells béns i serveis de menys valor afegit net i de menys know how exigible. Però utilitzar aquesta constatació fora de context és simplement trampós.

Sí. Estic parlant del procés. Resulta escandalós com alguns analistes han utilitzat l’economia i els arguments dels economistes. Això posa de nou contra les cordes i de manera poc merescuda la professió, que veu que la seva proximitat en la política permet que algunes opinin en nom seu amb nul rigor. Jo no conec cap economista mínimament seriós que hagi menyspreat les dificultats polítiques del procés secessionista. La viabilitat econòmica sempre s’ha dit que depenia, i que fins i tot podria ser neutralitzada, per la seva falta de viabilitat política. Respecte a aquesta possibilitat, cadascú pot tenir una idea diferent; particularment al voltant de quina podia ser la resposta de l’Estat al repte secessionista. Sí que era previsible la justificació que s’utilitzaria: la de no respectar la legalitat vigent, la Constitució i els seus intèrprets. Però no la seva virulència ni contundència en l’ús i abús dels poders, en resposta avui valorada per cada un des dels valors democràtics propis.