Ara explicarem mentides

«Mai s’ha mentit tant com en els nostres dies, ni de manera tan desvergonyida, sistemàtica i constant», escrivia Alexandre Koyré en el brevíssim assaig La función política de la mentira moderna el 1943. El text va influir en Verdad y política, publicat per Hannah Arendt el 1967, línies de capçalera per a qui vulgui participar del sempre interessant debat sobre la postveritat, més encara en la vigília d’una campanya que, com tothom sap acaba sent sempre i a tot arreu un edèn de la mentida.

    

Si en els anys 40 ja pensaven així, és pretensiós que els ciutadans ens considerem avui més exposats a la falsedat que els que ens van precedir. Ara com abans, no pot entendre’s la política sense l’engany. No és l’únic ingredient, però sense ell la recepta no és completa. Plató ja va cantar les lloances de la mentida política fa més de 2.400 anys. Posava una condició per al vistiplau: havia de respondre a un noble objectiu. Però, ¿qui en política no té o creu tenir aquest noble objectiu?

    

El 1516 Maquiavel escrivia El Príncep, l’obra citada des d’aleshores com el primer dels manuals per a qui aspiri a sobreviure llarg temps en l’atzarós món de la política. En ell llegim aquest consell al príncep, és a dir, al polític: «Tots els homes són uns bergants i faltaran a la seva paraula. Vós tampoc esteu obligat a mantenir la vostra». Un altre manual de gran predicament, escrit ja al XVII, és el Breviari per a polítics del cardenal Mazarino que veu la política com el camp de la simulació i el dissimulació. A tot arreu passa el mateix, a l’altra banda del món, ja al segle VI a. C, Sunzi escrivia a L’art de la guerra que tot està basat en l’engany.

Hi ha opinions contràries. Però són menys conegudes i poc imitades. El millor intent, el de Frederic II de Prússia, el rei filòsof, que el 1740 va publicar l'Antimaquiavel, editat pel seu amic Voltaire, per dir: «Em sembla una pèssima política actuar com bergants i enredar la gent; només podran enganyar una vegada, perquè després perdran la confiança». Ni ell es va fer cas.

    

Hi ha qui situa la mentida com a atribut exclusiu d’una suposada vella política en contraposició a una de nova. En aquests temps que vivim, ve a dir-se, ja no hi hauria lloc per a l’entabanador; els ciutadans, s’afegeix des d’aquesta òptica, s’han tornat exigents, madurs i han arribat a una espècie de majoria d’edat intel·lectual. Per això, a poc a poc, va fent-se petit l’espai per a la impunitat del mentider. Romàntica aspiració, certament. Tan romàntica i falsa com ho va ser l’adveniment de l’home nou. A aquest home l’havien de crear les estructures educatives del socialisme proletari i va acabar sent una ocurrència que adornava un malson. Passa el mateix amb la mal anomenada nova política que, independentment de la seva adscripció ideològica i geogràfica, és només una vestidura semàntica per fer més atractiu l’objectiu que encarna, sense diferir en absolut de la vella política, el seu teòric contrari, en l’ús i abús de les falsedats.

    

¿Podem ser optimistes? Sí, si som capaços d’entendre per què no és possible fer política sense faltar a la veritat. ¿I si acceptem que la mentida ens fa sentir millor? ¿I si en lloc d’exigir veritats el que desitgem és que ens ploguin mentides una darrere l’altra?

A ¿Cuanta veridad necesita un hombre?, Rüdiger Safranski busseja des d’un plantejament filosòfic sobre la veritat i l’existència del coneixement. El títol de l’assaig és una pregunta meravellosa encara per respondre. Potser necessitem grans veritats en què creure, però no fa falta que siguin veritat de la bona. La política, poc donada a filosofar, fa temps que va obtenir la resposta i és decebedor: ¿quanta veritat necessitem? Entre poca i gens en la majoria d’ocasions, tret que aquesta resulti coincident amb els nostres desitjos, credos i conviccions. Només ens interessa la nostra veritat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

    

Acceptar aquest plantejament tindria avantatges clars. Ens reconciliaria amb la política, la nova, la vella i la de mitjana edat. Deixaríem de veure governants i parlamentaris com a cínics que disfruten amb la mentida per situar-los en la categoria de professionals que exerceixen amb perícia la responsabilitat que els hem encomanat: explicar-nos allò que volem sentir. I entendríem les campanyes electorals com el que acaben sent, una gran orgia d’orelles predisposades a escoltar únicament i exclusivament les seves mentides favorites. ¿I la veritat? El contrari del que va escriure Quevedo, si la veritat és amarga, que no surti de la boca.