Catalunya resisteix, malgrat tothom

Pensem que, durant anys, ens han estat prometent un dels països més meravellosos del món, quan ja vivíem en ell. Imaginem-nos que més de mig món volia viure aquí i ells volien allunyar-nos del món. Hi ha hagut periodistes, pilots, enginyers, patrocinadors, propietaris, campions que m’han demanat a crits per què no s’organitzava el Mundial de motociclisme, les 18 carreres, a Catalunya. Perquè, en efecte, tothom tenia la sensació que, com aquí, era difícil trobar un país més fantàstic. En tots els sentits.   

I ells, durant anys, no han fet res per millorar (o mantenir) aquest paradís. Durant anys, els polítics, els uns i els altres, els de les dues ribes, només han treballat per a ells, per mantenir-se en la butaca, per guanyar els duels que protagonitzaven dintre dels seus mateixos partits, per veure qui tenia més poder i comandament, i utilitzar-lo, i rifar-se’n, els uns i els altres, però no per canviar les coses dolentes i millorar les bones. Aquest país l’ha fet gran i l’ha mantingut dret la seva gent i no els polítics. Cap.   

Els polítics han treballat, han viscut, han figurat per sortir a la foto, per aparèixer a la tele (especialment a la seva tele), per anar un matí al programa de Jordi Basté i, al següent, seure a la taula de Mònica Terribas. Per formar part del procés o del contrari. Aquí, senyors, han manat presidents que no van ser elegits pel poble i líders veïnals, activistes (alternatius, diuen), han tingut seient al pont de comandament de la Generalitat quan no els havia votat ni déu.  

Penseu com deu ser de bestialment forta Catalunya, enorme, el millor dels països possibles (dintre del que és possible), que, tot i estar tocada i començar a tenir fugues d’aigua (de diners, de ciència, d’art, de cultura, de recerca), continua dempeus, admirada, funcionant. Ha de ser un país immens, portentós, per suportar tant de desgast, per mantenir-se dreta després de tanta deixadesa per part dels seus governants.

¡Imagineu-vos què seríem si aquesta gent, els uns i els altres, s’haguessin dedicat a governar! Però no, ells s’han dedicat a fer la seva. Ja sabeu: «¿Allò meu com ho tenim?» I allò meu ha sigut sempre allò seu, el procés, el seu lideratge, el seu partit, guanyar protagonisme, no governar per als altres; imposar-se entre ells; separar; proclamar, això sí, «simbòlicament» la república. La seva república.

I aquí continuen, pretenent dirigir-nos des de l’estranger o per carta. Dient un dia que Europa és un fàstic i, l’endemà, no al cap d’un any, o dos, no, no, l’endemà, rectificant. I no passa res. Perquè si alguna cosa ha tingut tot aquest procés és que ens han pres per ximples. A tots. I pot ser que ja sigui hora que aquesta elit, amb qui no ens en aniríem al cine, ni a sopar, ni de cap de setmana, ni de vacances i encara menys els deixaríem el cotxe, un llibre, la nostra estilogràfica, compartiríem pis o els voldríem de cunyats/des, sàpiguen que, a nosaltres, no ens tornaran a estafar.   

Notícies relacionades

Sant Jordi, l’essència de Catalunya

El tecnofeixisme treu el cap

Fem servir el nostre vot. I no ho fem simbòlicament. Han tractat d’enfonsar el nostre país amb l’excusa que el faríem millor, quan ja era meravellós. O estava en camí de ser-ho.

P.D.: I no em parlin de Mariano Rajoy, que em fa por. Tant com aquests. No l’he votat mai i a alguns dels que m’han enganyat, sí.