Vila aposta per la via del PNB

El PDECat, hereu de la CDC que va governar sola de 1980 al 2003 i del 2011 al 2015, afronta el fet de ser o no ser el pròxim 21-D. L’aventura independentista ha portat Catalunya al ridícul –allò que Tarradellas va dir que mai s’havia de fer–, a l’èxode d’empreses i a la intervenció de Madrid. I el balanç per al PDECat no és millor. Ha passat de primer partit amb 62 escons el 2010 a 50 escons el 2012, una trentena en la coalició amb ERC el 2015… i 18 o 19 segons l’última enquesta d’EL PERIÓDICO. Al darrere d’ERC, el PSC i fins i tot els espanyolistes de Ciutadans. Pèssim balanç de les astutes apostes d’Artur Mas.

El PDECat necessita perfil i programa reconeixibles com a propis i deixar de ser company de viatge d’ERC, que ha tingut molt vent a favor però el lideratge del qual sembla tocat. La promesa independència ha portat a l’autonomia presidida per Soraya. Si el PDECat va amb les idees i sensibilitats d’ERC, encara que siguin edulcorades, no sobreviurà. Hauria de tornar als orígens, a ser el partit que inspirava confiança a les moderades classes mitjanes catalanes perquè era el del que és convenient (recordem l’'Ara convé votar Jordi Pujol' de 1980) i el del peix al cove. Venia il·lusions, però també presumia d’utilitzar la seva força per aconseguir coses. Encara que va ser decisiu amb Felipe i amb Aznar, del 1993 al 2000, i del corredor mediterrani res de res.

Ara el futur està en gran part en mans de dos polítics joves –Marta Pascal i David Bonvehí– que volen ser nacionalliberals però que malgrat la seva rebel·lió exitosa en el congrés fundacional estan condicionats per les ombres de Pujol, Mas i Puigdemont. I el camí és espinós. Si van amb ERC, es difuminen encara més. Si aposten per la continuïtat responsable dels últims anys (dins del que es pot), tenen un candidat correcte i competent, Josep Rull. Però li falta 'sex appea'l en l’electorat de centre. Una ERC menys esvalotada no és suficient.

El màxim però sense descarrilar 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Marta Pascal ha reconegut errors, la seva elecció ja va ser una censura a la línia Mas i sap que toca reprogramar. Però apostar pel centre és una carrera d’obstacles. Hi ha un candidat amb una gran capacitat d’atracció en l’ampli electorat moderat –Santi Vila– però que eriça sectors ideologitzats de la militància. Vila, 44 anys i tres conselleries i l’alcaldia de Figueres a l’esquena, aposta per una estratègia similar a la del PNB d’Urkullu, que va aconseguir recuperar el poder i influir a Madrid sobre la base de no anteposar el programa màxim al possible. La seva via seria sumar conquistes parcials aspirant al màxim (o a un punt pròxim), però evitant sempre descarrilar. Reconeix que no hi havia legitimitat suficient per a una declaració unilateral perquè a Catalunya hi ha un empat i que saltar-se la llei (perquè com que som catalans podem) no és el camí per circular per Europa. I no veu en el frontisme l’única opció. 

Rectificar recordant les arrels seria l’opció més assenyada, però a vegades els partits creuen que ser pragmàtics és trair les essències.