Convivència

Escapada

Más de 5.000 viajeros lo usan: hazte con el Apple AirTag rebajado a 30 € para localizar tu maleta al instante / Pexels

Per a mi, agafant prestat, però parafrasejant-lo, el títol d’una de les millors novel·les de Carmen Martín Gaite, el més estrany és dormir. Per això no m’agrada fer-ho fora de casa, és igual la categoria de l’hotel o les fabuloses condicions de l’allotjament. Tinc clar, assumit amb resignació, que si, arribada la nit, el meu cos no es tendeix al llit que reconeix com a propi, no descansa, la meva ment el governa, incapaç d’ignorar tots aquests pensaments que durant el dia s’han anat acumulant en el llindar a l’espera de ser atesos, com de pregàries. Amb aquest condicionant, un insomni que estic patint des de la meva infància (ja llavors podia tardar hores a conciliar el son, em recordo plorant asseguda al passadís, a la porta de l’habitació dels meus pares, o preguntant a la meva germana, amb qui compartia quarto, ¿t’has adormit ja?), em resisteixo als viatges de feina que impliquen pernoctar, però també els personals, de plaer, i aquests gairebé sempre ho comporten, és impossible anar-se’n de vacances sense sortir de casa. Per això quan, fa unes setmanes, L. em va suggerir, tot i que era una petició, realment, que marxéssim uns dies fora amb Torrón, membre ja consolidat de la família que hem estat construint fa més d’una dècada, vaig intentar oposar-m’hi, rebaixant la seva argumentació, el necessitem, amb un però si passem tot el dia juntes del qual em vaig penedir tot just començar a pronunciar-lo.

La convivència és, sobretot, quotidianitat compartida i, tancats, com estem tots, pobres hàmsters, en la roda del rendiment (curiosa paraula aquesta, prové del llatí render, que significa restituir, tornar o donar, i en la seva tercera accepció al Diccionari és cansament, falta de forces), és fàcil caure en la temptació de donar per fets sentiments que, a més d’extremadament fràgils, van canviant amb el pas del temps, el mateix que canvia qui els experimenta. L’amor és això, també, una transformació constant i, amb sort, duradora, però mai assegurada, l’únic garantit mentre som vius és la mort. Amb aquesta teoria ben apresa, tot i que sense posar-la prou en pràctica (sé que acabaré penedint-me de no mostrar la meva vulnerabilitat, l’única manera d’arribar a ser estimada de veritat, sense artificis), vaig acceptar la proposta de L. i vaig buscar un lloc al qual escapar-nos. Al recòndita llogarret asturià en el qual vam acabar, on el rural no ha deixat de ser un mode de vida, que allà van néixer allà continuen vivint, vam tornar a disfrutar de la soledat compartida, d’aquests silencis que no pesen, alleugen i reconforten, d’una distància entre les dues perfecta, l’adequada, necessària per evitar la hipòxia, que en aquesta cimera que de vegades cal escalar per continuar vivint a cap li falti l’oxigen, que estigui repartit, com les responsabilitats. No vam tenir, aquell parell de dies, no en van ser més, converses profundes sobre l’estat de la nostra relació o el del món al voltant. Vam llegir, molt, vam improvisar un ball mancat de ritme davant l’atònita mirada de Torrón, vam menjar i vam brindar sense la culpa del deure, ens vam tombar a veure passar el temps detingut, L. va dormir plàcidament i jo vaig ser feliç, al seu costat..

Temes:

Vacances

Inicia sessió 0 Comentaris