Anar al contingut

Anàlisi

¿Fins quan la dissonància cognitiva de l'independentisme?

OLIVIER HOSLET

¿Fins quan la dissonància cognitiva de l'independentisme?

Astrid Barrio

Si Puigdemont i la resta de líders del secessionisme menteixen encara avui és per justificar les seves mentides passades

Aquest concepte, procedent del camp de la psicologia i encunyat per Leon Festinger en la seva obra A theory of congnitive dissonance (1957),  fa referència als conflictes interns que es desencadenen quan un individu té pensaments, creences o sentiments contradictoris. Segons el citat autor, quan sorgeixen aquestes incongruències l’individu afectat tendeix a mirar de reduir-les i a minimitzar la tensió que se’n deriva construint un conjunt estructurat i coherent d’idees que en molts casos, i com es va evidenciar en alguns experiments desenvolupats pel mateix Festingerel porten a acceptar les mentides com a veritats.

En les últimes setmanes, molts dels arguments que ha sostingut l’independentisme s’han revelat infundats. En primer lloc, ha quedat clar que la independència, o com a mínim la possibilitat d’una independència unilateral, té conseqüències econòmiques, com ha evidenciat el massiu trasllat de seus socials d’empreses, entre les quals figuren algunes de les més importants a Catalunya. En segon lloc, ha quedat desmentida la possibilitat d’auxili per part de la Unió Europea, ja que, malgrat els múltiples intents per part de la diplomàcia catalana de situar la qüestió com una qüestió europea, les institucions europees no han deixat de considerar-la un assumpte intern i han emplaçat les autoritats catalanes a tornar al camí de la legalitat. I en tercer lloc, ha quedat desmentida la capacitat operativa per fer efectiva la independència encara que, suposadament, ja des del 2012 –segons l’Acord per a la transició nacional i per garantir l’estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya subscrit entre CiU i ERC– s’hi estava treballant. No hi havia res o pràcticament res preparat, no hi havia cap possibilitat de controlar el territori i els treballadors públics, i molt particularment els Mossos d’Esquadra, s’han mantingut lleials al marc constitucional. 

Sent així, ¿per quina raó el Govern de la Generalitat i especialment Carles Puigdemont no reconeixen els seus errors de càlcul i reformulen la seva estratègia? Doncs perquè han construït una nova mentida que els permet justificar el seu comportament: l’existència d’un suposat dèficit democràtic a Espanya i la falta de garanties. És cert que la democràcia a Espanya té greus problemes, com la corrupció o l’elevada politització de la justícia, tal com reiteradament ha denunciat el Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO), però d’aquí a posar en dubte que Espanya sigui un Estat democràtic i afirmar que no es respecten els drets humans i que es persegueix els individus per la seva ideologia hi ha una distància. Si aquest argument fos cert, òbviament serviria per reforçar la idea d’una remedial secession. El problema és que és mentida. I si Puigdemont i la resta de líders de l’independentisme segueixen mentint és per justificar les seves mentides passades. Res de nou.  És la mena de comportament del qual ja va alertar Alexandre Koyré a La fonction politique du mensonge moderne (1993)