Repensar Espanya

Posats a establir divisòries, no oblidem la que separa els conformistes dels reformistes. A una banda, els que pensen que Espanya està bé així, que no cal canviar de model, i encara menys ara que toca resoldre el conflicte català per la via del retorn a l’obediència. A l’altra, els partidaris de canviar les estructures de poder, tant en l’ordre social com en el territo-

rial. L’Espanya vertical i l’Espanya horitzontal. L’Espanya radial i l’Espanya en xarxa que no serà.

Reprenent una vella inclinació iberista, he dedicat unes quantes hores a repassar els eixos i els protagonistes del debat històric i m’he empassat uns quants llibres nous sobre la matèria. La conclusió és desoladora. Les propostes de canvi en positiu han fracassat sempre. Des del liberal Antoni de Capmany, gran patriota espanyol i com a tal partidari, ja abans de les guerres napoleòniques, de recuperar i generalitzar la proximitat entre governants i governants pròpia de Catalunya fins al Decret de Nova Planta, així com de substituir l’estatisme castellà per l’esperit d’iniciativa català. 

   

 Les propostes de Joan Maragall, molt més ben entès per Giner de los Ríos que pel seu estimat Unamuno, no van passar de temptatives. Un segle abans que el seu nét Pasqual tornés a engegar la roda que ha portat a la present confrontació, Maragall ja havia conclòs que el camí de Catalunya consistia a europeïtzar-se «tallant més o menys lentament la corda que l’uneix a la morta».

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

 No són més optimistes les dues cartografies més lúcides del present, ni la culturalespiritual De la inexistencia d’Espanya, de Juan Pedro Quiñonero, ni la ideologicoterritorial 'La España vacía' de Sergio del Molino. Tots dos retornen al sonet de Quevedo: «Miré los muros de la patria mía, / si un tiempo fuertes ya desmoronados...». 

¿Quan repensarem aquesta Espanya que creix, però sobretot en desigualtat i en arrogància?