¿Un nacional de la UE pot sol·licitar asil en un altre estat membre?

El 1997, en el marc del procés de negociació del Tractat d’Amsterdam, el Govern espanyol va intentar endurir els supòsits de l’accés al dret d’asil a la Unió Europea. Es volia evitar que un ciutadà de la UE pogués demanar asil en un altre Estat de la UE, per evitar que es repetissin casos com els dels presumptes col·laboradors d’ETA que havien sol·licitat asil a Bèlgica per evitar l’extradició. La proposta es va paralitzar, entre altres, per la preocupació d’Amnistia Internacional o ACNUR, que temien que no es protegís prou el risc individual d’un ciutadà de la UE a ser víctima de violacions de drets humans al seu país.

El 2007, i en el context de la negociació del Tractat de Lisboa, aquesta mateixa iniciativa es va incorporar com a protocol adjunt al nou marc normatiu de la Unió Europea. El Protocol (núm. 24) sobre asil a nacionals dels estats membres de la UE es va aprovar perquè el context havia canviat: en primer lloc, i des del 1999, els països de la Unió s’havien compromès a avançar en la construcció d’una política comuna d’immigració i asil, que suposava acceptar com a objectiu comú la consecució d’una UE compromesa amb les obligacions que emanen de la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut dels Refugiats. En segon lloc, abans de la firma del Tractat de Lisboa, els estats membre havien firmat la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea que, una vegada ratificada, es convertia en legalment vinculant. Amb el nou Tractat, a més, el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals forma part del Dret de la Unió. 

El protocol entén, així, que els països membres són espais segurs i recorda que existeix un mecanisme (article 7 del Tractat de la Unió Europea) per garantir que tots els països respectin els valors comuns de la Unió, que permet al Consell enviar un avís en el cas que en un país es produeixi una violació greu d’aquests drets (mecanisme preventiu) o suspendre determinats drets derivats dels tractats si el país persisteix en aquesta violació greu (mecanisme sancionador).

Dit d’una altra manera, el protocol assenyala les ocasions excepcionals en què la sol·licitud d’asil per part d’un nacional d’un Estat membre pot ser presa en consideració per part d’un altre Estat membre. De manera resumida:

1. En el cas que a l’Estat membre del qual procedeix el sol·licitant d’asil s’hagi declarat l’estat d’excepció i s’hagin pres mesures que deroguin les obligacions que es recullen en el conveni per a la protecció dels drets i de les llibertats fonamentals (punt a).

2. En el cas que s’hagi iniciat el procediment de garanties que recull l’article 7 del Tractat de la UE en relació amb l’Estat membre del qual és originària la persona sol·licitant d’asil, i que s’hagi adoptat una decisió en relació amb aquest país (tant de caràcter preventiu com sancionador) (punts b i c);

Hi ha una última consideració (punt d) que permetria a l’Estat membre que rep la sol·licitud examinar-la de forma unilateral. Per fer-ho, hauria d’informar immediatament el Consell i començar el procediment assumint que la sol·licitud s’ha de pressuposar com a manifestament infundada i que la càrrega de la prova recau en el país que examina la sol·licitud. És a dir, el país assumiria el cost polític davant del Consell i dels seus socis de tramitar aquesta sol·licitud, i a més hauria de responsabilitzar-se, segons la seva pròpia normativa d’asil, de demostrar que el temor de persecució o risc real de dany greu del sol·licitant  està fonamentat. 

Permet, doncs, el protocol que en casos excepcionals de violacions de drets i llibertats –que fins ara no s’han donat– es pugui sol·licitar asil en un altre Estat membre, amb la supervisió del Consell. Certament, es deixa un petit espai per a l’acció unilateral d’un Estat membre: però el cost procedimental i polític de l’Estat que examini la sol·licitud pot ser altíssim.

Per cert, en el cas del procediment d’asil a Bèlgica, s’entén que les sol·licituds de ciutadans d’altres països de la Unió Europea tenen caràcter extremadament excepcional, però poden acceptar-se i tramitar-se de manera accelerada solament si el sol·licitant demostra un temor fonamentat de persecució o un risc real de dany greu segons la normativa internacional. H

Notícies relacionades

Puigdemont i cinc exconsellers preveuen demanar asil polític a Bèlgica

Naturgy: no tots els fons són iguals

Sòcia d’Instrategies i analista

d’Agenda Pública.