Les víctimes de l''escàndol Oxfam'

Aquests dies, el que ja es coneix com l’escàndol Oxfam ha convulsionat bona part de l’opinió pública. La barreja de repulsa, tristesa, ràbia i desil·lusió dificulten la reflexió, però no haurien d’impedir que es treballi amb més afany per evitar que situacions així es tornin a repetir. 

Primer, cal recordar que, encara que el centre de l’huracà mediàtic està sobre Oxfam, la principal preocupació en aquest cas haurien de ser les víctimes. Dones en situació d’extrema vulnerabilitat contra les quals s’exerceix violència sexual en un context de desolació, de les quals ja no en sabem res més. Sabem que, al no estar informades les autoritats haitianes, no hi va haver persecució penal en el país que determinés les acusacions d’abusos i explotació sexual. Però no sabem si hi ha hagut algun tipus de reparació per a les víctimes, en forma de rehabilitació, indemnització o reparació moral. En el document confidencial d’Oxfam que The Times va esmentar quan va destapar el cas la setmana passada, es parlava de «cultura de la impunitat», que segurament és la percepció amb què s’han quedat bona part de la societat d’Haití i Txad, especialment les dones, sobre el que va passar.

Segon, és inevitable pensar que Oxfam no ha gestionat bé la situació. Perquè no se’n va informar el Govern d’Haití i es va decidir resoldre la qüestió de manera interna. I perquè si bé les dimissions discretes del 2011 en el cas d’Haití sí que indiquen el rebuig i condemna de l’entitat pels comportaments detectats, també demostren una preocupació per desactivar l’impacte del cas en l’opinió pública. És la sensació que es va prioritzar la discreció abans d’entonar un mea culpa, el que ha afectat més profundament les persones que aprecien el treball de l’organització.

Tercer, hauria de quedar clar que condemnar sense pal·liatius l’acció d’uns malvats, no hauria de posar en dubte el treball que, al llarg de dècades, han portat a terme treballadors i voluntaris d’Oxfam. El comportament repugnant d’uns quants no pot servir d’excusa per condemnar el treball fet, i tampoc ha de servir perquè alguns aprofitin l’oportunitat per disparar sense més ni més contra l’ajuda humanitària.

    

L’escàndol Oxfam sí que hauria de servir per prendre nota crítica, i establir els mecanismes i salvaguardes que impedeixin, en la mesura del possible, que situacions així puguin repetir-se; i protocols que permetin més transparència i retre comptes en el cas que tornessin a succeir. Per un costat, cal revisar els mecanismes de contractació amb els quals es treballa, assumint que l’existència de denúncies per abusos en països en crisi són pràcticament nul·les: sembla evident, per exemple, que s’ha d’anar més enllà de la simple constatació de falta d’antecedents penals. També han d’enfortir-se els mecanismes de control in situ, per evitar que l’existència d’aquests comportaments abusius es normalitzi i siguin tolerats. Quan les organitzacions d’ajuda humanitària gestionen recursos (majoritàriament públics) que poden superar els de països en vies de desenvolupament, les mesures de control i supervisió han de ser extremes. Per això, ha de quedar clar que aquests comportaments no només no són tolerables sinó que són sancionables. I la sanció no pot ser només de caràcter corporatiu: no es poden resoldre amb una dimissió o un acomiadament, sinó que ha de considerar-se els procediments policials i judicials que regeixen allà on succeeixen els fets. No a la impunitat també implica respondre davant les autoritats i comunitats locals. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per un altre costat, s’ha de millorar en transparència i a retre comptes, que no ha d’entendre’s només com una qüestió econòmica. Treballar per millorar en aquests aspectes, en els quals Oxfam, per exemple, sobresurt en relació amb moltes altres oenagés, sempre suposa un repte. Perquè posar la lupa permet veure amb més detall, i no és estrany que apareguin en cascada altres casos semblants (com de fet ja està passant).

La lliçó aquí és no intentar minimitzar l’impacte públic, sinó demanar perdó i solidaritzar-se amb les víctimes de manera inqüestionable. Condemnar i sancionar sense pal·liatius, col·laborant amb les comunitats locals. I reivindicar la necessitat de continuar treballant per fer del món un lloc una mica millor. El més complicat és superar la pèrdua de confiança en qui fan molt (i bé) per millorar situacions d’extrema duresa i vulnerabilitat a tot el món. Cal exigir més mecanismes de control, perquè perdre la confiança en l’ajuda humanitària i en el treball de les oenagés és un luxe que el món no pot permetre’s.