Dos mons però un sol poder

Potser pel fet de ser el centenari de la revolució russa. Alguns comentaristes han recorregut al que va passar a Petrograd entre el febrer i l’octubre de 1917 per analitzar la situació catalana des de la perspectiva del doble poder. El poder del BOE i el de l’Assemblea d’Electes de Catalunya. Per un costat, el Butlletí Oficial de l’Estat, en mans de Soraya Sáenz de Santamaría, que acumula les competències de Puigdemont i de Junqueras. Per l’altre, el de l’AECAT, integrada per diputats, alcaldes i regidors independentistes. Dos mons. Encara que és aviat per saber si podem parlar de doble poder. A partir de la revolució de febrer, així va ser a Rússia. Sobretot a Sant Petersburg, on la força del Soviet era tan gran que el Govern provisional no estava en condicions de desmantellar-lo. I on el Soviet no estava en condicions, encara, d’acabar amb el vell sistema. Aquí, les coses són una mica més complicades.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Crec que Rajoy va convocar les eleccions per evitar que el doble poder s’eternitzés. Algú li deuria haver dit que en aquests casos el temps corre a favor dels de baix. Per la síndrome de David i Goliat i perquè l’Estat és un elefant aterridor però vulnerable davant d’un exèrcit de ciutadans disposats a fer-li la vida impossible. A Catalunya no hi deu haver doble poder, però sí dos mons muntats en dos relats. I si el relat de l’Estat fos el d’aprofitar que el Pisuerga passa per Girona per aixafar el catalanisme, més d’hora que tard perdria aquesta batalla. Si és un altre, si és el de les eleccions, s’ha de veure. El cansament i la por han fet efecte en la població. Han dibuixat una nova majoria, la dels que pensem que només unes eleccions ens poden treure de l’atzucac.Per això va aixecar tantes esperances que Puigdemont estigués en un tres i no res de convocar-les, i tanta amargura comprovar que es feia enrere per un tuit de Rufián (és un dir). Si el Govern espanyol no actua amb esperit de reconquista, té una oportunitat.

El món independentista es va dividir el dia abans de votar i continua estant-ho l’endemà. Pot ser que alguns a l’AECAT somiïn amb Petrograd, però molts han de començar a pensar que  prendre el poder (la independència) serà més llarg i procel·lós del que havien pensat fins ara. Es trobaran amb el clàssic dilema gramscià: guerra de moviment o guerra de posicions. En el primer cas, la confrontació està garantida i els daus tirats. A curt termini, ningú pot guanyar un Minotaure ferit en el seu orgull i disposat a tot. En canvi, si opten per la guerra de posicions, ells també tenen una oportunitat. Sobretot pel que fa a mantenir l’hegemonia que han conquistat entre les classes mitjanes i al territori més profund. Podria ser fins i tot que poguessin ampliar-la si l’Estat s’excedeix, cosa que sol passar. El més assenyat seria això, però no serà fàcil, perquè no n’hi ha prou de cavar trinxeres a la Catalunya que els és més favorable. No els servirien de res si quedessin fora del nou Parlament. I unes eleccions convocades per Rajoy constitueixen per a ells un dilema majúscul. En la seva intervenció gravada de dissabte, Puigdemont no va aclarir tots els dubtes. Tot i que em va semblar que havia llegit  Gramsci. H