Un polític amb majúscula

–Ni se t’ocorri publicar-ho. ¡¡No tens ni punyetera idea de les conseqüències que pot tenir! Ja he parlat amb el teu director i m’ha dit que ho arregli amb tu.

–Alfredo, el director fa la seva feina, tu fas fa la teva, i jo, la meva. Demà obrim portada.

Recordo paraula per paraula aquella conversa telefònica amb Alfredo Pérez Rubalcaba, perquè va ser, de lluny, la més virulenta de les moltes que vam mantenir durant dues dècades de relació professional. Era la nit del 15 de febrer del 2006. En les tertúlies radiofòniques començava a comentar-se la portada d’EL PERIÓDICO de l’endemà, que sota el titular “El pla per al finald’ETA està llest” revelava les negociacions dels mediadors amb la banda terrorista i el full de ruta d’un procés de pau ideat pel llavors portaveu parlamentari del PSOE, que, amb raó, pretenia mantenir-la en secret. El PP, tot just descavalcat del poder, estava a l’aguait per torpedinar l’incert diàleg amb els emissaris del terror.

Rubalcaba, en efecte, va fer la seva feina a l’intentar per tots els mitjans que aquella informació no arribés a veure la llum, per temor que posés en risc la complexa operació i redoblés la pressió política i mediàtica sobre el Govern. I el director d’aquest diari, Antonio Franco, també va fer el seu al confiar en els seus periodistes i publicar-la en grans lletres de motllo. Cinc anys més tard, després d’haver assumit la cartera d’Interior i ja com a candidat socialista a la Moncloa, Rubalcaba va veure recompensats tants esforços i amargors a l’anunciar l’organització terrorista, a la fi, el cessament definitiu de la violència.

La mort de Rubalcaba als 67 anys priva la democràcia espanyola d’un dels polítics més lúcids i sagaços de les últimes generacions. Químic de formació, va encapçalar durant dues dècades els ministeris d’Educació, Presidència, Interior, Defensa i la vicepresidència del Govern. Amb el pas del temps va arribar a atresorar tal volum d’informació que va acabar convertint-se en veu de referència per a molts periodistes, amb qui va aprendre a bregar conjugant la transparència amb creixents dosis de discreció. 

ADMIRAT I TEMUT a parts iguals, tant pels adversaris com pels seus companys de partit, Rubalcaba es va batre el coure contra el guerrisme en la sempre convulsa Federació Socialista Madrilenya (FSM). Es va convertir, a mitjans dels 90, en el principal puntal del felipisme en la seva etapa tardoral. Va recolzarJoaquín Almunia quan el PSOE va estrenar les primàries, però Josep Borrell va guanyar efímerament aquella aposta. Va acompanyarJosé Bono al XXXV congrés socialista en el qual es va imposar per sorpresa José Luis Rodríguez Zapatero, la qual cosa no va impedir que es convertís primer en el seu home de màxima confiança i més tard en el seu successor.

L’actiu paper que va jugar la nit electoral del 2004, celebrades sota l’influx de la matança gihadista d’Atocha i de les mentides de José María Aznar –“Els ciutadans espanyols es mereixen un govern que els digui sempre la veritat”–, el va posar a la diana de la dreta política i mediàtica fins al final de la seva carrera política, ja fa cinc anys. El que sobre ell s’ha escrit i s’ha dit en els últims anys mereixeria passar als annals de la ignomínia política.

Però, més enllà de les penes partidistes i del seu agre enfrontament amb l’enyorada Carme Chacón –que es va saldar al seu favor al congrés de Sevilla del 2012–, Rubalcaba va ser, per sobre de qualsevol altra cosa, un home d’Estat, tot i que potser no hagués acceptat ser catalogat com a tal.

D’igual manera que va pilotar el procés que va desembocar a la fi d’ETA, va liderar la interlocució amb les forces catalanes durant la procel·losa elaboració de l’Estatut i en les albors del procés sobiranista. Ja com a líder del PSOE va saber entreveure el greu conflicte que s’acostava a Catalunya, i va aplanar el camí per a una futura reforma federal de la Constitució que ni l’independentisme  va saber valorar ni la conjuntura política va permetre desenvolupar.

Per tot això es va fer creditor del mateix elogi que Felipe González dediqués al seu dia a Manuel Fraga. “Li cabia l’Estat al cap”.  No és estrany, amb aquests antecedents, que el rei Joan Carles I recorregués a ell per traçar el pla que va conduir a la seva abdicació, coincident en el temps, després del revés a les eleccions europees del 2014, amb la seva pròpia renúncia a la secretaria general del PSOE.

En aquests temps de cridòria televisiva i d’excessos verbals, en els quals la tàctica s’anteposa a l’estratègia i el fanatisme a la raó, la democràcia espanyola s’ha quedat òrfena de la responsabilitat, la mesura i el bon encert d’Alfredo Pérez Rubalcaba.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Descansi en pau.