Quan es va despertar...

Irrealitat. Nova caracterització del procés, perquè irreal és el desenvolupament d’uns esdeveniments que, a càmera lenta, semblen conduir a un xoc inevitable. I perquè ningú coneix, i sembla preocupar poc, on estarem després de despertar del somni actual. ¿Quin paisatge ens espera? No crec que tot segueixi igual, com en el conte d’Augusto Monterroso que començava i s’acabava amb el famós «'cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí'». A diferència del dinosaure de Monterroso, el nostre serà, tant per raons externes com internes, un paisatge poc reconeixible.

Oblidin-se d’una possible mediació. Simplement, Europa no està per a aquests esforços. Cal suposar que el Govern ha calculat, en el disseny del calendari de propostes i respostes de la Generalitat, que Rajoy assistiria aquesta setmana al Consell Europeu. Allà haurà d’explicar, fora de l’ordre del dia, quines són les seves intencions amb la intervenció de l’autonomia catalana. Però més enllà del tema català, imaginin-se el to imperant a Brussel·les. No particularment alegre, per cert, perquè la UE té enormes problemes.

A l’exterior, les converses del 'brexit' no deixen de complicar-se i creix l’empipament comunitari davant la inconsistència britànica; a l’est europeu, perquè el nomenament de l’excanceller Gerhard Schröder com a president de Rosneft, el gegant petroler rus, llança nous dubtes sobre la posició alemanya en relació amb Rússia, cosa que no tranquil·litza particularment els països de l’àrea. Si a l’est i l’oest la situació és complicada, a l’interior s’acumulen les tensions. Com a mostra, l’avanç de les posicions xenòfobes i antiimmigració a Àustria, on el partit del jove Sebastian Kurz ha aconseguit guanyar, encara que a costa d’un marcat viratge a la dreta; a més, el 26% obtingut per l’extrema dreta de l’FPÖ ja s’acosta al 26,9% socialista i no està gaire lluny del 31% de Kurz. Això no fa res més que reforçar la marea populista que ens envaeix i que, en els últims mesos, s’ha expressat en bons resultats electorals de les posicions més extremes a Holanda, França i Alemanya. Afegeixin a tot això les posicions populistes italianes, gregues, finlandeses o d’altres països escandinaus i tindran un panorama descoratjador. Davant d’aquesta marea, ¿què ofereixen els grans? A Alemanya, encara que Merkel aconsegueixi tirar endavant la coalició jamaicana (pel color de les ensenyes dels tres partits), no sembla que pugui efectuar grans propostes per a la UE: l’extrema dreta amenaça, els socialistes es retiren als seus quarters d’hivern i en el potencial Govern tripartit els liberals i la CDU bavaresa frenaran qualsevol entusiasme proeuropeu dels verds. I, com a exemple, valgui l’enèsima negativa germànica a avançar en la constitució d’un fons comú de garantia de dipòsits bancaris. A França, Macron s’ha enredat en les seves propostes de refundació europea, que es basen a recuperar velles idees de força militar conjunta: la seguretat sembla que és l’únic que el preocupa. Potser tindrem bones notícies des d’Itàlia, on l’economia finalment sembla haver entrat en una fase de millora i ja acumula un milió de nous llocs de treball els últims quatre anys. Però, en conjunt, una Europa de futur incert.

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

¿I nosaltres? ¡Ai, nos­altres! En el front intern, la pretensió que unes eleccions a Catalunya resolguin el contenciós és, simplement, vana. Perquè, es convoquin quan es convoquin, els pròxims mesos contemplaran un empitjorament econòmic més gran, tot i que la ciutadania encara no ho percebi directament. A tot això afegeixin una creixent fractura entre dues col·lectivitats catalanes que –així ho vam creure– semblaven haver-se fos en una de sola; tenint en compte el que passa, això també va ser un miratge. Finalment, en l’àmbit estrictament polític no esperin res positiu. Des de Catalunya, perquè les seves forces polítiques, i en particular una gran part dels seus dirigents, semblen incapaces de recuperar els consensos que van fer de Catalunya un gran país. Des de Madrid, perquè encara que s’insisteix que estem al segle XXI, la detenció de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ens retrotreu a èpoques que desitjaríem haver superat.

En suma, si alguna cosa ha mostrat l’actual crisi és que el que va costar dècades construir pot des­aparèixer en poques setmanes. Per tot això, desitjaria que despertéssim com més aviat millor d’aquest somni destructiu. Però llavors, ¿què ens trobarem? ¿El dinosaure de cada dia? Em temo que una cosa molt diferent, i no particularment estimable.