Anar al contingut

EL RADAR

La foto de l'1-O

La foto de l'1-O

Joan Cañete Bayle

Passi el que passi diumenge, és inviable tornar a l'Estat de les autonomies tal com era

L’1-O és un dia per a una foto. La que anhelen, per exemple, milers de catalans, no només ni necessàriament independentistes. Volen veure-la, als seus mòbils, a les xarxes socials, a les portades dels diaris de dilluns.  I també la volen protagonitzar, participar-hi: la foto d’una multitud votant. Sí i no, nul o en blanc. Perquè volen la independència de Catalunya. Perquè són i se senten catalanistes. Perquè es prenen l’1-O com una mobilització contra Mariano Rajoy i l’Espanya que representa. Perquè l’actitud de les institucions de l’Estat en aquest camí cap al referèndum suspès pel Tribunal Constitucional els ha indignat i mobilitzat. Perquè se senten orgullosos de la capacitat d’organització i mobilització cívica de la ciutadania catalana. Perquè creuen que això va de democràcia, i consideren que l’expressió democràtica per antonomàsia és votar, fins i tot encara que sigui fora de l’ordenament legal. Per dignitat. Per rebel·lió. Per desobediència. Per cansament. Amb el cervell i amb l’estómac. Perquè ja està bé, perquè ja n’hi ha prou.

Molts altres catalans no ho confessen en veu alta, però no  farien escarafalls a una altra foto. La de les forces de seguretat de l’Estat (enteses com a Policia Nacional i Guàrdia Civil, no tant els Mossos d’Esquadra) tancant per força col·legis electorals. Requisant urnes. Escampant votants. Cues i cues de cívics ciutadans, papereta en mà, davant antiavalots coberts. Nassos de pallasso. Nens amb estelades. Avis amb senyeres. Clavells. Paperetes. Urnes. I somriures, molts somriures, com un ariet contra l’opressió. La primavera a la tardor catalana.

Hi ha qui no vol cap foto. Ni cues, ni urnes ni votació. Sobretot, que no hi hagi fotos d’una votació. L’estratègia del Govern de Mariano Rajoy s’ha destinat a un sol objectiu: evitar una foto, la d’un referèndum l’1-O. Terra cremada fins avui. Terra cremada com a punt de partida a partir de demà. Abans que res, curtterminisme. I després ja es veurà.

Hi ha altres milers de catalans que no volen cap foto. Se senten exclosos d’aquest referèndum, no volen la independència, no compren que això vagi de democràcia, sinó de nacionalismes o de sobirania, ni que votar fora de l’ordenament legal sigui la màxima expressió de la democràcia. No aniran a votar, no es manifestaran, qui sap si se n’aniran de pícnic (si el temps ho permet, perquè sembla que l’autoritat sí que ho autoritza). Són al mateix temps els més castigats i els més desitjats per tots dos bàndols: són els (mal) denominats equidistants, carn de canó a les xarxes socials i no obstant essencials per començar a plantar brots verds en tanta terra cremada.

Hi ha una foto que ningú vol, i que no obstant tothom tem: la de la violència, la gran línia vermella, la frontera del mai més.

Després hi ha els que no surten a la foto: la resta d’espanyols. I no obstant, passi el que passi aquest diumenge, sobre ells recau en gran mesura el pes del que passi a partir d’ara. Perquè tornar el 2 d’octubre a l’Estat de les autonomies és impossible fins i tot encara que el sobiranisme no s’emboliqui la manta al cap i declari la independència. Si alguna cosa ha quedat molt clara, cristal·lina, és que una part molt important de Catalunya vol votar; davant d’això, la resta d’Espanya ha de decidir: o l’Espanya recentralitzada i recentralizadora del PP i d’una part del PSOE, de Susana Díaz a Alfonso Guerra, «a por ellos, oé, oé»; o un Estat plurinacional. Aquesta segona opció a Catalunya hauria de ser obligatòriament ratificada en un referèndum de veritat, amb plenes garanties, on es votés com sempre el que no s’ha votat mai i que no es votarà l’1-O. És a dir, reconeixent la sobirania de Catalunya, que al capdavall és el nucli real del plet. La primera opció només s’imposa amb mà dura, repressió i piuet. La segona es podria haver pactat fa deu anys, amb l’Estatut, i no va ser precisament Catalunya qui ho va engegar a rodar. Si ara la resta d’Espanya escull primera opció, no és difícil imaginar què passarà a Catalunya. A partir del 2-O, Espanya (i s’hi inclouen institucions i també ciutadans) no és que tingui el dret a decidir, sinó que en té l’obligació.

0 Comentaris
cargando