De l’èpica a la inèrcia

No es tracta de construir una classificació de corrupció. El PP suma el nombre més gran de grans macrocauses des dels anys noranta (Gürtel, Bárcenas, Púnica, Palma Arena...) i una sentència, la de la Gürtel, descriu un "sistema de corrupció institucional" i va donar per acreditada l’existència d’una caixa b durant anys. La comparació serveix per evidenciar la situació límit del Govern de coalició d’esquerres.

Cada bloc ideològic té el seu imaginari, els seus mites i llegendes, el seu reflex imaginat al mirall. A la dreta, el mite és el de l’eficàcia en la gestió, la prosperitat econòmica, el PP resolent les barrabassades econòmiques del PSOE, a qui consideren malgastador, irresponsable i corrupte. A l’esquerra, veuen la dreta com a cutre, egoista, aliena al bé comú i corrupta, i es consideren fidels als seus (grans) principis, la veu del carrer i representants d’una majoria silenciosa, del patriotisme ben entès. Com tot relat mitològic, poc o gens tenen a veure amb la realitat aquestes construccions de la realitat: són relats cohesionadors i diferenciadors, l’argamassa del nosaltres i de l’ells. La realitat, una àmplia gamma de grisos, està plena d’exemples que desmenteixen i corroboren aquests relats.

La situació del Govern de Pedro Sánchez trenca el relat imaginari comú de la ciutadania d’esquerres. L’argument del lawfare no pot portar-se fins a les últimes conseqüències tal com fa l’independentisme català si, com és el cas del PSOE, s’és un partit d’Estat. L’argument que José Luis Ábalos, Santos Cerdán i Koldo García són ovelles negres que obraven a títol individual potser se sosté judicialment, però políticament cada vegada és més insostenible. La justificació que l’obra de Govern, sobretot en el camp social, ha de ser defensada és paper mullat quan l’Executiu no té marge al Congrés. Únicament queda la por de l’alternativa i la mística que envolta Sánchez i el seu manual de resistència.

Notícies relacionades

Repressió turca, passivitat europea

Cal un acord ja i pensar en el futur de l'escola

És injust per a la ciutadania d’esquerres la tessitura en què es troba. L’enfonsament del PSOE, del Govern de coalició i de la seva agenda converteixen el bloc d’esquerres en un front negatiu: existeix tan sols perquè no governi la dreta. A mesura que va perdent peces de roba a cada envit judicial, Sánchez tan sols té per oferir el fet que no és Alberto Núñez Feijóo i que entre la seva llarga llista de socis no es troba Santiago Abascal. Dit d’una altra manera: Ábalos, Santos Cerdán, Koldo, Leire, Julito, la incapacitat d’aprovar els Pressupostos i l’enfonsament del bloc d’esquerres en cada elecció autonòmica és el preu a pagar per demorar uns mesos, fins al final de la legislatura, l’arribada de Feijóo a la Moncloa amb Abascal en la vicepresidència.

Els que creuen en la mística del relat de Sánchez creuen que la seva acreditada capacitat de resistència guarda un as a la màniga de cara a les eleccions generals que tard o d’hora succeiran. Potser sí, potser no. El que ja no és discutible és que si res canvia fins aleshores el bloc d’esquerres no tindrà res constructiu per oferir a la ciutadania excepte que no és el bloc de dretes. Magre discurs, i amb escasses possibilitats d’èxit, quan país rere país i elecció rere elecció queda de manifest que l’extrema dreta no fa la por que Sánchez i els seus socis voldrien que provoqués. De por, del que se’n diu por, en fa allò en què s’està quedant el PSOE no ja per guanyar la dreta, sinó per construir almenys una oposició ferma si acaba passant el que cada vegada sembla més inevitable.