Donar el relleu i agafar el relleu

El lideratge ‘machirulo’

En la mentalitat masclista, que no és exclusiva del gènere masculí, a les responsabilitats s’arriba conspirant i surt de mala gana. Aquest model implica buscar sempre indicis de traïcions i conflictes personals, professionals i/o ideològics. Els líders que es veuen a si mateixos d’aquesta manera es comporten com els eucaliptus, no deixen créixer cap arbre al seu voltant. Empobreixen les organitzacions i actuen de manera paranoica veient rivals en els seus col·laboradors que no deixen créixer, ni treballar, ni equivocar-se. Són líders exterminadors. Proliferen a les empreses, en la política i en tota mena d’organismes. Els he vist a les redaccions, a la universitat o a l’Administració.

Una orquestra

Notícies relacionades

Gemma Martínez serà directora d’EL PERIÓDICO a partir de l’1 de juny

Albert Sáez, director d’EL PERIÓDICO: «Fer bon periodisme és la millor recepta contra la desinformació»

El dia que em vaig incorporar a la direcció d’EL PERIÓDICO (demà fa just sis anys), en plena pandèmia i tots amb mascaretes, vaig explicar que, en la meva manera de veure les coses, un diari és una orquestra que té sentit perquè hi ha un públic que escolta el que toca, un editor que reuneix els músics i els proporciona els instruments, uns bons solistes i un director que s’encarrega d’harmonitzar aquest conjunt i que tothom conegui, construeixi i interpreti una mateixa partitura. La idea no és meva, sinó d’un dels meus mestres, el professor Héctor Borrat. Després d’aquests anys el meu balanç és que l’orquestra sona bastant millor, reuneix més públic, ha renovat músics i solistes i ha adaptat la partitura a les tendències del segle XXI. Hi ha molt marge de millora, sens dubte. Sempre n’hi ha i sempre cal buscar-lo. Però si avui EL PERIÓDICO està millor que fa sis anys és perquè els editors han mantingut l’aposta contra vent i marea i mai han rebaixat l’ambició del projecte. I perquè s’ha creat un equip a la redacció cohesionat que busca les notícies com ningú, que persegueix fins a l’extenuació el rigor i que està atent al que consumeixen els lectors. Un equip molt millor que el director. Per això és lògic que si assumeixo més responsabilitats a Prensa Ibérica es produeixi un relleu que emergeix d’aquest equip i no una substitució. Gemma Martínez, que ha estat en tot i tot el temps, seguirà el camí, amb el seu talent, amb el seu accent i donant resposta amb el seu criteri a noves dificultats o oportunitats que avui ni imaginem. I tot això és reflex de la fortalesa de la institució que és el diari.

Els millors moments encara han d’arribar

Per a mi, personalment, aquests sis anys han sigut els millors de la meva vida professional i anhel que els pròxims els millorin perquè igual que EL PERIÓDICO, Prensa Ibérica és en el dia d’avui el projecte periodístic més interessant, sòlid i ambiciós que hi ha en marxa a Catalunya i a Espanya. I ho és per l’afany dels seus editors (Javier Moll i Arantza Sarasola junt amb els seus fills), pel talent que han reunit al seu voltant, per l’ambient que es respira en l’organització i per la fèrria voluntat de mantenir-se fidels a les necessitats dels lectors, la raó de ser dels diaris, siguin de paper, digitals, quàntics o no sabem que nova possibilitat se’ns brindarà. Fer periodisme en aquesta casa és un regal. Gràcies a tots, als editors, als lectors, als redactors, que han aguantat moments millors i pitjors, als equips corporatius. Gràcies a Fèlix Noguera perquè un diari és una bicicleta que només va amb dues rodes, l’editorial i l’econòmica. I a molts que em deixo i em disculparan, però molt especialment al meu mentor Isidoro Nicieza que em va donar el relleu com avui l’hi dono a Gemma Martínez, cosa que sempre els agrairé als dos. Donar el relleu i agafar el relleu. Sense tuteles ni tuties. Enfortint les institucions per sobre dels personalismes.