La lluita final

Ja és un lloc comú, una 'idée reçue' com les que Flaubert va recopilar al seu diccionari inacabat, que tot el que està passant a Catalunya des del 2012 es deu a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut. Però, ¿realment és així? ¿No procedeix de molt abans la decisió de crear un caldo de cultiu per caminar cap a la independència? El catalanisme havia sigut integrador durant decennis, certament, ¿però el que hem anomenat procés no era ja al cap de Jordi Pujol fins i tot quan practicava la política del peix al cove i reclamava dividends per la seva contribució a la governabilitat espanyola amb el PSOE i amb el PP? ¿La seva negativa contundent a entrar en qualsevol Govern espanyol no amagava ja aquesta necessitat de no comprometre’s, no fos que el projecte que tot nacionalisme persegueix, la independència, quedés tacat per sempre?

La sentència del TC n’ha tingut part de culpa, més aviat perquè va desencadenar un altre lloc comú –que des de llavors no hi havia res a fer–, quan, com va proposar Zapatero, es podien haver desenvolupat els capítols retallats mitjançant lleis orgàniques, encara que després va arribar el PP i va acabar amb tot. Tot i així, en el relat que tot es deu a la sentència hi ha un buit. La resolució es va publicar el 28 de juny del 2010, cinc mesos exactes abans que Artur Mas guanyés les eleccions, amb 62 diputats, i governés en col·laboració amb el Partit Popular durant dos anys. Si la sentència era tan horrible, ¿per què va fer el pacte amb el PP? Aquell pacte va durar fins que el setembre del 2012 es va produir la primera gran manifestació independentista, Mas va anar a Madrid amb la demanda del pacte fiscal a dir a Mariano Rajoy «ho agafa o ho deixa», va anticipar les autonòmiques i va posar en marxa el procés tot i perdre 12 diputats.  

Des d’aleshores, s’ha disputat una partida de pòquer, en què un jugador ha anat apujant l’aposta i l’altre no veia les cartes i passava de la jugada, menys quan recorria a la justícia (per exemple, per inhabilitar Mas i tres consellers després de l’«engany» del 9-N). El jugador passiu pensava probablement que l’altre anava de farol, però ara es veu que estava molt equivocat. Per això, passada l’última Diada, han començat els llamps i trons.

Notícies relacionades

La Guàrdia Civil intervé 1,3 milions de cartells, díptics i fullets del referèndum

Gairebé un miler de personalitats d'esquerres qualifiquen l'1-O d'"estafa antidemocràtica"

Des d’una part, es deroguen de facto la Constitució i l’Estatut, amb l’aprovació semiclandestina de dues lleis rupturistes; es desobeeix el Constitucional; s’incita a pressionar els alcaldes que, en compliment de la llei, no volen cedir locals per al referèndum; es rebutja el control dels comptes per part del Ministeri d’Hisenda, i s’obre una campanya electoral en què només hi ha mítings a favor del sí. Des de l’altra part, s’utilitzen tots els ressorts de l’Estat –la justícia i les forces de seguretat– per impedir el referèndum suspès pel TC, amb evidents sobreactuacions, com la citació massiva de 715 alcaldes; es tanquen webs, es busquen les paperetes; s’intervé  la publicitat, i un jutge –d’idees molt particulars– arriba a suspendre un acte a Madrid sobre el dret a decidir.

Tot està preparat per al xoc (o la lluita) final, que es pot produir dies abans o el mateix 1-O. Ningú sap amb certesa què passarà. Només sabem una cosa: que tots hi perdrem i que el problema no se solucionarà a curt termini encara que ara les esperances es fixin en el 2-O. I a llarg termini, com deia Keynes, tots morts.