El telèfon

Quan érem petits ens encantava jugar al telèfon. Passàvem una frase d’un a un altre, xiuxiuejada a l’orella. El resultat final, després de passar per diversos interlocutors, no tenia res a veure amb la frase inicial… I ens partíem de riure.

Han passat els anys, però seguim com nens, encara que el resultat final ens parteix però no de riure. El telèfon sona poc, els interlocutors entenen el que els interessa i transmeten el que els dona la gana, i no a l’orella sinó amb tots els altaveus posats. Fixin-se: el Parlament convoca el referèndum independentista i el ministre de Justícia del Govern espanyol, Rafael Catalá, el qualifica d’«esdeveniment social» amb «castellers» i «botifarrada», a la vegada que no escatima esforços per recórrer-lo per terra, mar i aire. Rajoy afirma que a Europa no hi donen crèdit davant el desafiament independentista i Junqueras assegura que ens esperen amb els braços oberts.

Rajoy diu que «aquest referèndum no se celebrarà», i Junqueras, que «es votarà com sempre». Puigdemont, que si el Govern ofereix un referèndum pactat «encara que sigui en l’últim minut» es desconvocarà l’1-O, i Junqueras, que «el fi no és votar, el fi és la independència». Al carrer es coreja «Volem votar» i Méndez Vigo recomana que es convoquin eleccions si es volen urnes. Rajoy, que «ningú liquidarà la democràcia espanyola», i Junqueras, que «la República a Catalunya és una oportunitat extraordinària per construir una Espanya millor». Ho veuen: per aquí m’han dit i per aquí he entès, com en el joc infantil.

Colau proclama que farà «tot el possible perquè la gent voti», però que la seva obligació és no posar en risc l’Ajuntament, que és «la institució de tots». Bé, aquest no seria un bon exemple de joc del telèfon, sinó de fer-se trampes al solitari.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Jo aquí veig diversos problemes. Hi ha un problema català, i és que hi ha catalans que no se senten 'unidad de destino en lo universal' –una unitat de mesura orteguiana del nacionalisme, en el seu cas espanyol, però vàlida per a qualsevol nacionalisme– i que es desentenen del procés, quan no s’hi oposen. Hauríem de llegir més Ortega y Gasset, i en especial 'La rebelión de las masas', on a més de definir la massa social adverteix dels perills de no pertànyer al grup dominant. I veig un problema espanyol. El desafiament independentista posa a prova les costures de l’Estat i els múltiples repunts amb què s’ha recosit l’Espanya sortida del 78. També posa en evidència la falta d’acció política del Govern de Rajoy, que després de quatre anys governant en majoria, amb especial afició pel decret llei, ara ha de pidolar suports, ni que sigui el del nacionalisme basc, al qual li ha faltat temps per advertir a Rajoy que compte com gestiona l’1-O, que està en joc el seu suport. 

Entre el greuge dels uns i el tedi dels altres, hem arribat a una situació límit que amenaça amb aixafar molts ciutadans que estan al mig, però fins al dia 2 d’octubre no es farà el recompte de danys.