Montse Félez: «Fa mal dir-li a un fill que el jutjaran pel seu color»

Montse Félez és traductora, viu al barri del Poblenou de Barcelona i té dues filles de 12 i 14 anys adoptades a Etiòpia. La seva maternitat l’ha fet conscient del privilegi que suposa ser blanca i l’ha portat a denunciar el prejudici i el racisme.

–¿Quina diferència hi ha entre adoptar un nen negre o un nen blanc?

–Tenir un fill és una responsabilitat, un fill adoptat és una responsabilitat afegida i un fill adoptat negre és una altra responsabilitat afegida, a més d’una gran oportunitat per créixer com a persona. Per començar, si tens un fill negre estàs més exposat que et qüestionin el sentit de la família. A mi m’han preguntat diverses vegades per què vaig adoptar nenes negres. 

–¿I què contesta? –

He arribat a dir: «Perquè les blaves s’havien acabat». Jo no em vaig plantejar adoptar un nen negre o un de blanc; va ser un procés.

–¿Al principi del procés era conscient d’a-questa responsabilitat afegida?

–No era conscient de tot el que comporta ser negre en una societat blanca i racista. El teu fill es pot dir Jordi i tenir DNI espanyol, però si va pel carrer sense tu és un negre i això va associat a un estereotip. Tenim lleis antidiscriminació avançades però el dia a dia és una altra cosa. A mi no em negaran el lloguer d’un pis per ser blanca, però a les meves filles pot ser que sí per ser negres.

–¿Com preparar els fills per a això?

–Amb molta honestedat. Dir-li a un fill que la societat el jutjarà pel seu color fa mal. A la meva filla gran la van aturar al sortir d’un centre comercial i em va preguntar: «¿És perquè soc negra, oi?». Jo tampoc vull que se sentin víctimes contínuament i trobar l’equilibri és difícil. 

–¿Què els aconsella?

–Depèn de la situació. Si les para la policia, els dic que no s’indignin, que ensenyin de seguida els documents i que diguin que volen trucar als seus pares. Tampoc poden reaccionar com un blanc.

–¿Per què no?

–Si et para la policia i ets blanc, et pots indignar, però si ets negre i reacciones així pot ser que et portin a comissaria.

–¿Quantes vegades li diuen que exagera?

–Contínuament. De fet, l’Associació de Mares Blanques amb Fillxs Negres sorgeix perquè m’he cansat de queixar-me, de sentir-me víctima, de veure com ens menystenen i de sentir que si no serem nosaltres qui estarem ficant aquestes coses als caps dels nostres fills.

–¿On troba menys comprensió?

–El problema principal és l’escola. Que li diguin a la teva filla: «El teu pare et va cagar perquè ets negra» i que el professor et digui que es tracta d’un nen conflictiu i que ja hi parlaran. Et diuen que ja hi ha un protocol antiassetjament i que ja treballen els valors de la igualtat, però no els expliquen als nens que hi ha una cosa que es diu racisme i que per llei és delicte.

–No s’aborda com un problema social.

–Fan molts tallers de reciclatge, sexualitat i internet, però molt pocs de racisme. Un dia la meva filla estava amb un company que, al veure passar una noia negra, li va dir: «Mira, aquesta podria ser la teva germana». Aquesta mena de microracismes no es poden ventilar dient que són coses de nens. 

–¿Per on començar?

–El primer seria prendre consciència del nostre privilegi blanc i parlar de l’antigitanisme, del negoci de l’esclavitud, deixar d’associar Àfrica només amb guerra i misèria... El racisme és privilegi més poder i s’ha d’anar a les estructures: escoles, institucions i mitjans de comunicació. Per això una de les idees que tenim és crear un protocol per a les escoles. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

–¿Pateix pel futur de les seves filles?

–Com tots els pares. Les meves filles són una alegria immensa, són fortes i intel·ligents i estic convençuda que aportaran molt a la societat. Mentrestant, jo estaré allà per donar-los eines que els permetin trobar la seva identitat en una societat que les veu d’una altra manera.