Tapa't nena

Tapa’t, nena, tapa’t bé. ¿Podràs oblidar-ho? ¿Podràs oblidar el dia que el món va esclatar i va arrencar els fulls dels teus contes? ¿Oblidaràs els crits, els plors, els gemecs de la por i el dolor o et quedaran gravats a la memòria com un solc en un vinil? Aquella esquerda on queda registrat el lament del món. Sempre expressat per veus diferents. Sempre el mateix.

Tapa’t, nena. Tots els nens del món es cobreixen quan tenen fred, quan tenen por, quan se senten sols. S’emboliquen el cos, es tapen els ulls i les orelles. Perquè ells no haurien de veure mai l’horror, no l’haurien de patir mai.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Tapa’t, nena. Tu, la petita de Manchester. O de Brussel·les. O de París. O de Homs. O de Bagdad, de Kabul o del Caire. Qualsevol nena, totes les nenes. Que els vostres ulls no vegin. Que el vostre cor no quedi ferit per sempre. ¿Ho podreu oblidar? ¿Podrà el vostre cos desterrar la por sense que es converteixi en ràbia, menyspreu o intolerància?

Tapa’t, nena. Que al teu ventre no hi covi el fel. Que no es converteixi en bressol de gel. Que no bressi una nova vida amb les veus de l’odi. Que un dia, entre dolors de part i aigües que es trenquen, no aparegui entre les teves cames un monstre de foc. Aquells que empunyen armes i pregàries falses. Aquells mutilats d’humanitat, borratxos de violència, que només volen que les nenes es tapin.