Hernán, rates i orgull

Notícies relacionades

Moreno i el vot útil per frenar Vox

Trump-Xi, relació incerta

La provocació i l’atreviment formen part consubstancial de la personalitat política d’Isabel Díaz Ayuso. Al contrari, el coneixement i la veritat són matèries menors, prescindibles. El seu lideratge creix en la confrontació, i ho sap. Després del reconeixement de Felip VI dels abusos comesos durant la conquesta d’Amèrica i de la transcendent visita de Claudia Sheinbaum a Barcelona, va pensar Ayuso que era el moment de brillar amb llum pròpia en la visita a Mèxic. Costa entendre la lògica política que la va portar a assistir a un homenatge a Hernán Cortés i reivindicar "una història de cinc segles d’amor". ¡¡Amor!! Podia haver recordat el dominic espanyol Bartolomé de las Casas, que va ser testimoni de les moltes atrocitats comeses a Amèrica. La seva denúncia va ser fonamental perquè Carles I promulgués lleis protectores per a les poblacions originàries. Una legislació especialment avançada per a l’època. Però no, això resultava massa avorrit davant la simplicitat identitària d’una bona epopeia.

L’al·lusió a les rates nedadores va ser l’últim i més estrambòtic intent del president de les Canàries d’allunyar l’MV Hondius. Allà ens va quedar clar que la prioritat nacional té les seves excepcions. Davant les rates, els espanyols espanyolíssims passatgers podien quedar-se a la deriva. Hi ha una cosa que és subjacent en l’intent fallit d’Ayuso i la reacció del PP i Vox davant l’hantavirus: la necessitat que l’orgull estigui sempre del seu costat. Per això la reivindicació de Cortés. Per això la constant desqualificació de la gestió del govern. Un socialista no pot emportar-se l’aplaudiment de la comunitat internacional. El problema és que l’abús de bravates, ignorància i polarització pot portar a la supèrbia i la ceguesa estratègica. Llavors, indefectiblement, arriba el ridícul.