17 febr 2020

Anar al contingut

De l'orfebreria de l''scriptorium' a l'enginyeria de la «materialitat perdurable», que és així com els crítics han definit La Lira, el projecte de RCR Arquitectes que va guanyar el Pritzker

Aquí hi va haver una vegada un teatre, que es va dir de La Lira, a la riba del Ter, en una terra de pedra i aigua on el ferro va servir per forjar armes, claus i reixes, i on els monjos, pacients i silenciosos, esgrimien lletres singulars i copiaven bíblies que, deu segles després, són tresors, memòria d’aquella obstinació a transmetre la cultura. Ripoll és tot això, des que l’abat Oliba, va impulsar un monestir que, en el seu pòrtic medieval, resumeix i explica el món.
    Una mica d’aquesta història es reflecteix en el projecte que van portar a terme Rafael, Carme i Ramon, els RCR – Randa, Pigem i Vilalta– que han aconseguit el premi de tots els premis en arquitectura, el Pritzker. En l’espai buit que havia deixat la música van dibuixar una plaça i un pont en què l’acer –l’antiga memòria de la regió– es convertia en cal·ligrafia del còrtex. De l’orfebreria de l’«scriptorium» a l’enginyeria de la «materialitat perdurable», que és així com els crítics han definit La Lira. 
    Carme Pigem, en nom dels tres arquitectes, va dir aquestes paraules en la cerimònia d’atorgament del premi, al Japó: «Perseguim una arquitectura que inclogui tot l’univers, com si l’univers estigués contingut en el més delicat full de paper». El paper està fet de tot allò que no és paper. Un ensenyament budista que està en la genètica dels d’Olot.