Lentament, a poc a poc

Avui m’agradaria escriure sobre una cançó sense dir-ne ni el títol ni el nom del cantant, perquè tots ja sabem de quina es tracta. Ho faig per evitar allò que passa amb les tonades que es posen de moda a l’estiu: només cal que en diguis el títol i, per algun misteri de la memòria, ja no et pots treure del cap aquella cosa enganxosa. De manera que no en diré res, deixaré que l’endevinin, o que les quatre síl·labes s’intueixin com un encanteri fatal, però sí que diré que aquesta cançó s’ha de tenir en compte perquè és un fenomen que confirma que les regles del joc han canviat --i això és el més curiós de tot plegat. 

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Al segle XX la cançó de l’estiu es creava des de la ràdio fórmula, a força de repetir-la constantment, o sonava com a sintonia de fons de la Vuelta a Espanya –«me estoy volviendo loco, me estoy volviendo loco...»–, o simplement sortia Georgie Dann a la tele i cantava alguna cosa que sempre sonava familiar. Els últims anys hi ha hagut cançons de l’estiu que s’assemblen a la que tots tenim al cap ara mateix. Pitbull, Shakira o David Civera també van aconseguir aquest rar privilegi de veure com les orquestres de festa major de la Costa Brava tocaven els seus èxits, però s’havien fet famoses pels mètodes tradicionals. 

En el cas de la cançó que no cito, l’èxit l’han provocat sobretot els milions d’oients, com un regueró de pólvora digital. Ningú pensa en el disc, les vendes són altes però no estratosfèriques. El que compta són les escoltes a Spotify, tot un rècord, i el fet que l’èxit s’hagi cuinat sobretot a Youtube, on el vídeo s’ha vist més de dos mil milions de vegades. De seguida, a més, han sorgit les paròdies a les xarxes socials --com el vídeo de tres italians en un cotxe que no poden evitar taral·lejar-la-- i a través de desenes de versions i jocs musicals. A vegades són de vergonya aliena i d’altres milloren l’original. N’hi ha en xinès, en versió simfònica, tocada per la banda de la policia peruana, en flamenc, ukelele, heavy metal o punk, i fins i tot com una sardana. La glòria global és que és una cançó tan fàcil que, a poc a poc, lentament, sense presses, tothom se la fa seva.