Nervis, tensió, calma

Jo no fumo. Però en alguns partits del Barça, com el de dimecres, em gasto un paquet de Ducados imaginari, i m’agradaria tenir 10 dits a cada mà per poder mossegar-me més ungles. ¿I això per què? Minut cinc de partit i el Barça ja perdia 0-1, i això en una nit en la qual no n’hi havia prou de guanyar. Calia golejar i, almenys els aficionats, estaven molt mentalitzats. Però amb el gol dels danesos de sobte l’atmosfera del Camp Nou va canviar: ara seria necessària una remuntada, com en les grans nits de Champions. El gol no arribava, l’equip es desdibuixava i, inevitablement, van créixer els nervis, la tensió. A més, els altres resultats parcials ens enviaven al purgatori de la repesca.

¿I això per què?, em torno a preguntar. Les coses mai passen per una raó, però és com si la tornada al Camp Nou ens hagués despertat el sistema nerviós, com si la presència de les obres inacabades exasperés inconscientment els aficionats; a Montjuïc de vegades també es patia, però les distàncies i la fredor no estaven a flor de pell.

Notícies relacionades

Fermín acorda la seva renovació amb el Barça fins al 2031

Djokovic acaba amb Sinner en una altra oda al tennis

Després, és clar, davant el Copenhaguen s’hi afegien altres elements. Les decisions futbolístiques de Flick, en primer lloc: Gerard Martín al centre de la defensa no sembla una bona solució per als partits importants; Eric Garcia no sempre pot estar a tot arreu, malgrat la màscara de Batman, i Dani Olmo lluny de la porteria té mala cobertura. A més, el vent despentinava els futbolistes i, de reüll, veien Gavi i Pedri a la grada, lesionats i fent passades imaginaries amb els peus. I després, Lamine com a gran oracle: en la primera part les seves jugades impossibles es perdien en arabescos abstrets, mentre que en la segona es va dedicar a aixecar el cap i moure els davanters. Oli en un llum.

Però qui va rebaixar la tensió i els nervis, el diazepam i tranxilium del partit, va ser Marc Bernal: la seva presència va ordenar el joc i, més enllà de la gespa, va tornar la calma zen als culers. M’atreviria a dir que, de manera còsmica, la seva influència va arribar fins a Lisboa per arreglar una nit perfecta.