Quinze hores a urgències
Com molta gent, darrerament he dedicat unes hores de la meva vida a mirar una sèrie d’HBO: The Pitt. Primera temporada. The Pitt és el nom que rep un hospital públic de Pittsburgh, als Estats Units, i la sèrie mostra el que passa durant una jornada de 15 hores –una per episodi– a la seva sala d’urgències. No és una idea gaire original, ja ho sabem. Junt amb advocats i detectius, els metges formen la Santíssima Trinitat de les sèries dramàtiques americanes, i de fet el protagonista de The Pitt, Noah Wyle, ja sortia al costat de George Clooney a la històrica Urgencias. En aquest cas, però, el que és nou i sorprenent és la mirada, més hiperrealista. La vida privada dels metges amb els seus conflictes amorosos només s’intueix i el que domina són els casos mèdics amb què es troben a mesura que atenen els pacients. Tot és més cru i directe, més en un primer pla, i tan aviat assistim al part miraculós d’un nadó com a l’intent fatal de reanimar una nena que s’ha ofegat a la piscina, o ens sobta la violència d’un ciutadà adolorit que des de fa hores és a la sala d’espera.
El ritme trepidant amb què es combinen les escenes i l’atractiu d’uns personatges ben definits crea addicció, i no pots deixar de saber què passarà. La qual cosa és un problema, perquè fa poc HBO va estrenar la segona temporada de The Pitt, però te la va servint a glopets. Anys enrere, quan les plataformes van començar a dominar la ficció televisiva, el més normal era que t’oferissin la temporada sencera. Ara, però, la majoria han tornat a la fórmula d’abans i pengen un capítol per setmana i prou, suposo que per allargar la subscripció dels clients. S’acaba l’episodi i ens deixa en suspens. Els que vam créixer mirant sèries a la televisió, estem revivint aquell ritme pausat del segle XX, quan tenies set dies per comentar un gir de la trama, oblidar-te’n i de nou imaginar què passaria després. Amb The Pitt, però, he optat per una alternativa: m’esperaré a tenir la segona temporada sencera i aleshores m’empassaré tots els episodis en un cap de setmana. Una cosa és el pa de cada dia, i una altra aquell paquet de patates xips que no pots parar de menjar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
