Vaga educativa a Catalunya

És un fet cert i comprovable que la situació als centres docents del país és preocupant, amb múltiples aspectes que incideixen en la qualitat de l’ensenyament i en la mateixa convivència. La falta de recursos no és un problema d’avui, sinó que es s’arrossega des de les conegudes retallades en educació. A més, a un tema recurrent com aquest s’hi sumen altres circumstàncies que han convertit les aules en un espai cada dia més complex, amb l’anomenada matrícula viva (l’arribada amb el curs iniciat de nous alumnes, molts d’ells sense coneixements bàsics) i sota el paradigma de l’escola inclusiva (més del 30% dels alumnes tenen "necessitats especials"), amb l’agreujant de plantilles descompensades i amb elevades ràtios, i amb altres assumptes també candents com el recent macroprocés d’estabilització.

La situació ha arribat a ser especialment delicada i en el sector es palpa la sensació que el professorat està desbordat, com així ha quedat clar amb la magnitud de la protesta. Entre les reivindicacions que el mateix conseller de Presidència, Albert Dalmau, ha qualificat en seu parlamentària d’"històriques", es troben punts estrictament laborals (l’augment de sou i la millora del complement específic, amb una pujada reclamada del 25%) juntament amb d’altres que advoquen per una qualitat més gran del sistema, des de la reducció dels alumnes per classe fins a la injecció de recursos per a l’escola inclusiva o la reducció de la burocràcia administrativa als centres i el consens entorn del currículum educatiu.

Per part del Govern, la Conselleria d’Educació proposa establir vies de diàleg, en el marc de la taula sectorial, amb anuncis de millores en les condicions laborals i més recursos, sense concretar i pendents de l’aprovació dels pressupostos, una condició indispensable per arribar a acords amb el professorat.

En la vaga es barregen reivindicacions econòmiques amb d’altres que fan referència a la funció dels centres en un context advers, amb la necessitat de cobrir demandes no estrictament docents, com la pobresa infantil, present també a les aules, o l’extrema diversitat de l’alumnat. No obstant, també convé reclamar al professorat una responsabilitat més gran, més enllà de defenses corporatives que poden arribar a ser contraproduents per a les inexcusables reformes. L’autocrítica hauria de ser present per revisar dogmes pedagògics que s’han mostrat inoperants i per reflexionar sobre la incidència d’una protesta com aquesta en la vida quotidiana de les famílies. L’educació, com afirmava Jacques Delors, és un tresor, un valor a defensar per al progrés social. En això estem d’acord i en la demanda de molts més recursos. També en la necessitat de més diàleg constructiu i menys demagògia.