Literatura
El lloro de Julian Barnes
El escritor Julian Barnes, autor de Mis cambios de opinión. /
La notícia literària de la setmana és que l’escriptor Julian Barnes ha anunciat que es retira i no publicarà cap més llibre. Coincidint amb la sortida d’un nou títol, Comiats (Angle en català / Anagrama en castellà), ha explicat que no era una decisió meditada, sinó que se li va anar imposant mentre escrivia aquesta obra. No hi ha gaires autors que decideixin retirar-se; em venen al cap Nadine Gordimer o Philip Roth, però la majoria acaben lliurant-se a allò que Edward Said definia com a "estil tardà", aquella tensió entre la confiança de qui domina l’ofici i la rebel·lió íntima de voler indagar en el final que s’acosta. Barnes té 80 anys i està malalt de càncer, i el seu mestratge s’escampa per tota una obra molt diversa i alhora coherent: és una mirada sobre la vida –culta, intel·ligent, sovint tragicòmica i d’una gran curiositat pels replecs de l’ànima humana.
Una enquesta entre els seus lectors ens faria adonar que les preferències estan molt repartides. Segurament al capdamunt hi hauria obres tan celebrades com ara Nivells de vida, Res a témer o El sentit d’un final, però no es poden menystenir els assajos sobre art i sobre cuina, i jo recordo haver-me divertit molt amb Abans que ens coneguéssim i amb els contes d’Història del món en deu capítols i mig. I després, esclar, hi ha el llibre que el va fer famós, El lloro de Flaubert, publicat el 1984 i que avui dia es pot llegir com una poètica d’estil, una formulació de les virtuts que han guiat la seva carrera. Entre les frases que vaig subratllar en el meu exemplar, Barnes en cita una de Flaubert que fa pensar: "L’Orgull es una bèstia salvatge que viu a les cavernes i erra pel desert; la Vanitat, d’altra banda, és un lloro que fa saltirons de branca en branca i xerra a la vista de tothom".
La decisió de Barnes dient que ja n’hi ha prou, tan íntima i honesta, sobresurt en aquest món d’avui dia, on una premi Nobel de la Pau regala el seu reconeixement, sense cap mena d’orgull, només per ensabonar el poderós i treure’n partit personal, i qui l’accepta és un president que és la pura Vanitat, un lloro que xerroteja incansablement.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
