ANÀLISI
Una 'lady' i una pidolaire
zentauroepp39258236 britain s prime minister theresa may waits to answer a quest170711202849 /
En a penes un any, Theresa May ha demostrat que equivocats que estaven els que havien vist en ella una reedició de Margaret Thatcher. La dama de ferro va encunyar una frase que ha passat al llenguatge polític britànic per dret propi: 'The lady’s not for turning', la senyora no estava disposada a fer-se enrere, que és el que tota la premsa, l’oposició i molts en el seu partit li demanaven el 1980 quan feia poc més d’un any de la seva primera victòria electoral. La duresa de les mesures que proposava per treure el Regne Unit de la profunda crisi industrial en què estava submergit i la rigidesa amb què les defensava eren motiu d’alarma. Però aquella lady mai es va deixar acoquinar i va mantenir ferm el rumb que s’havia proposat. Ni fer-se enrere ni retrocés.
Tot al contrari del que ha fet May en molt poc temps. Mentre va ser ministra de l’Interior al Gabinet d’un superficial i frívol David Cameron, era partidària que el Regne Unit es quedés a la Unió Europea. Durant la campanya del brexit va saber posar-se de perfil amb la vista posada en un hipotètic futur, que es va fer realitat amb el fracàs del primer ministre en el referèndum sobre la Unió Europea. I de la nit al dia, May va passar a defensar amb un llenguatge de gran duresa la sortida del Regne Unit de la Unió. Thatcher havia sigut molt crítica amb el funcionament del llavors Mercat Comú i noi havia deixat en cap moment d’exigir i protestar, però sabia que per al Regne Unit era molt millor estar dins que fora.
Les promeses electorals, una vegada guanyades les eleccions, se les acostuma a emportar el vent. En el cas de May, no va fer falta arribar a la cita electoral perquè hagués de retirar alguns dels compromisos continguts en el seu programa electoral. La seva mal calculada aposta per unes eleccions el 8 de juny passat perquè les urnes li donessin la legitimitat que li mancava va resultar ser un fiasco. Perdre la majoria absoluta de la qual els tories disfrutaven i haver de buscar el suport per governar del partit més recalcitrant del Regne Unit, el nord-irlandès DUP --que ha sabut escanyar molt bé Londres--, és una mostra que alguna cosa no funciona en l’estratègia política de May.
En aquest desgavell polític en què s’ha convertit Downing Street tan sols hi faltava la invitació al Partit Laborista perquè contribueixi amb idees a millorar les polítiques que es decideixen al Parlament sobre el futur Regne Unit post-brexit. Disfressar aquesta petició a una formació que fins abans-d’ahir era acusada de fer apologia del terrorisme i d’altres barbaritats semblants dient que reflecteix la voluntat dels votants, no amaga la desesperació de May després de tan sols un any en el Govern. A Thatcher, el paper de pidolaire no li va escaure mai.
En realitat, el principal problema que té la primera ministra és el desconeixement de moltes qüestions, començant per les econòmiques. El seu pas per Interior amb una línia de mà dura va ser molt apreciat pels sectors més conservadors. Era i és una cartera difícil, i May dominava les qüestions de la seva competència amb un equip ministerial creat a mida. Avui aquest equip que té les seves mateixes virtuts i defectes és el que l’assessora a Downing Street, quan el més lògic hauria sigut envoltar-se de verdaders experts. El resultat negatiu està a la vista. I posar al capdavant d’Exteriors un personatge tan xavacà com Boris Johnson, que ahir mateix es permetia des del Parlament enviar la Unió Europea «a fer punyetes», demostra la falta de criteri de la líder tory.
Notícies relacionades
Thatcher i May no tenen res a veure més enllà de ser dones, del Partit Conservador i les úniques primeres ministres que ha tingut el Regne Unit. A la filla de botiguer que era Thatcher, per exemple, li semblaria un malbaratament i una extravagància la col·lecció de vistoses sabates de la filla d’un clergue anglicà que avui ocupa el 10 de Downing Street.
