Vergonya

Quan acaba la setmana de l’Orgull LGTB a Barcelona, ens trobem com cada any amb mil comentaris absurds i homòfobs de persones que es pregunten per què no celebrem el dia de l’orgull heterosexual. Com si els drets dels hetero haguessin estat o estiguin perseguits en l’actualitat en algun país del món. Deixant a part aquesta tonteria tan gran, em centraré més en la desfilada. El Pride Parade que es va fer a Madrid l’1 de juliol, que a Barcelona vam celebrar dissabte. Carrosses plenes de gent disfressada, vestida de colors, cridant als quatre vents que vol ser lliure i feliç. A alguns els pot semblar exagerat. Jo els preguntaria: ¿alguna vegada s’han avergonyit d’alguna cosa?

    

La vergonya és un sentiment horrible. La definició exacta és: «Sentiment de pèrdua de dignitat causat per una falta comesa o per una humiliació o insult rebuts». El col·lectiu LGTB ha sentit molta vergonya de la seva condició sexual durant molts anys. Vergonya i humiliació. A Espanya, no fa gaire existia la llei de vagos y maleantes. Va ser una llei impulsada per consens durant la Segona República per al «control de captaires i rufians sense ofici conegut». El 15 de juliol de 1954 va ser modificada pel règim franquista, per poder perseguir i castigar qualsevol pràctica homosexual.

    

Després de la mort de Franco, els activistes van crear el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, que encara existeix i té la seva seu al barri de Gràcia, a Barcelona. Aquest moviment va donar lloc al Casal Lambda i va ser l’impulsor de la manifestació a les Rambles del 26 de juny de 1977. El primer Orgull, del qual ja fa 40 anys. Es va aconseguir que el Govern de Adolfo Suárez retirés l’homosexualitat de la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social. Uns quants orgulls més tard, arriba el 2015 amb el Govern de Zapatero i Espanya es converteix en el tercer país del món, després d’Holanda i Bèlgica, a aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe.

    

Sense lluita no hi ha recompensa, és evident. Molta gent hi ha perdut la vida. I encara que sembli que a Espanya estem molt bé, l’homofòbia encara existeix. Per això és important no només recolzar la festa de l’Orgull, sinó també aplaudir la ploma, la bogeria i els crits. El pitjor que pot sentir una persona gai a l’armari és la vergonya. I la humiliació que l’acompanya.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

    

La Pride Parade és una gran manifestació on es destrueix la vergonya i es transforma en orgull. La gent que critica la festa per la disfressa no ha entès res. La disfressa la porten alguns cada maleït dia de la seva vida. Per quedar bé i no sentir-se jutjats ni avergonyits. «No cridis, vigila la mà, posa’t mona que sembles un tio...». En la festa de l’Orgull el que es fa és llençar la disfressa per la finestra. Tant de bo arribi el dia en què ningú senti vergonya al sortir al carrer, tant de bo arribi el dia en què ningú senti por al sortir al carrer, tant de bo arribi el dia en què ningú mori al sortir al carrer per estimar algú del mateix sexe. ¡Seguim!