Més de dues hores a la Moncloa

El divendres 30 de juny el congrés de Comissions Obreres va elegir el basc Unai Sordo secretari general, i dilluns passat el president Mariano Rajoy el va rebre. Normalitat total. Pedro Sánchez va ser reelegit líder del PSOE el 21 de maig. Rajoy no el va rebre fins al dijous 4 de juliol. Anormal, sobretot quan aquesta pròxima setmana s’ha de votar el sostre de despesa del 2018, molt rellevant per a l’economia.

    

No es tracta de buscar culpables sinó d’assenyalar que, en un país amb greus problemes, la falta de comunicació directa entre el president i el cap de l’oposició només pot ser negativa. ¿Va significar la trobada de dijous un canvi d’inflexió? Sembla que sí. Un cop passada la gran i molt aspra disputa pel poder, la racionalitat guanya tracció. El 2016 Rajoy creia tenir dret a governar perquè va encapçalar la llista més votada en dues eleccions successives. Però havia –i hi ha– al Parlament més diputats d’altres partits que del PP. Era normal que si Rajoy optava per no anar a la investidura, Sánchez ho intentés. Així va passar i va arribar a un pacte transversal amb Albert Rivera. Però no va sumar el que era necessari, perquè Podem no només es va situar al marge sinó que va votar amb el PP. Rajoy va acabar guanyant, però Sánchez –sintonitzant, com s’ha vist, amb les bases socialistes– es va negar a facilitar la seva investidura.

    

Ara Rajoy no només és president, sinó que –tret d’accident– té segurs tres anys de legislatura. Perquè en la recent moció de censura, al vetar Rivera, Pablo Iglesias va tornar a deixar clar que no hi havia majoria alternativa, i perquè Rajoy –i el malabarista Montoro– han forjat una heterogènia majoria per als Pressupostos. Sánchez sap que Rajoy serà president fins al 2019 (potser el 2020), i Rajoy, després de la gran victòria de Sánchez en les primàries, que el cap de l’oposició serà el dirigent socialista del qual més coses el separen. Que serà implacable amb els casos de corrupció. Com el PP d’Aznar ho va ser amb Felipe González (Filesa, GAL), i el de Rajoy amb Zapatero (Estatut, procés de pau, austeritat del 2010).

A Sánchez no li agrada que Rajoy governi, i el president hauria preferit Susana Díaz. Però amb aquests bous –tots dos– han de llaurar. I hi ha un punt comú. Saben prou bé –tots dos– que governar Espanya contra el vent d’Europa portaria al desastre. Populars i socialdemòcrates són la primera i la segona força del Parlament Europeu, i en algun cas (Alemanya) governen en difícil coalició. I ni Rajoy pensa en un brexit espanyol ni Sánchez en Veneçuela.

    

La relació, doncs, hauria de ser de lluita forta i dura però de fluida comunicació. El model seria més el del tàndem Suárez-González davant deplorable González-Aznar o el Zapatero-Rajoy. No serà gens fàcil, però en algun assumpte s’hauran d’entendre o arribar a pactes de mínims. Un cas clar és el de Catalunya. Ningú que vulgui governar Espanya pot contemplar que –saltant-se la Constitució, que Catalunya també va votar– l’Estat es pugui trencar.

    

Va ser un dels acords de la trobada de dijous a la Moncloa. L’Estat de dret no pot mirar cap a un altre costat davant la convocatòria d’un referèndum unilateral. I hi va haver, sembla, un altre acord. Cap dels dos creu que, exepte un imprevist, s’hagi de recórrer a l’article 155, que, encara que és plenament constitucional, com ha dit Felipe González, no s’ha utilitzat mai.

Però hi ha diferències. La realitat actual demostra que el recurs del PP contra l’Estatut del 2006 –i contra Zapatero– només va servir per enverinar el conflicte. I l’absència de diàleg polític posterior encara ha empitjorat les coses. Per això la proposta socialista de crear al Congrés una subcomissió per estudiar una reforma de la Constitució ha de contemplar-se. El maximalisme independentista dirà que són cacauets, però no és una cosa tan diferent de la comissió sobre Catalunya que proposava fa poc Francesc Homs. I el PP, sense majoria, tampoc la pot vetar.

Notícies relacionades

Sánchez inicia el diàleg amb Rajoy i Iglesias però sense avenços

Rajoy i Sánchez es reuneixen avui amb el desafiament de l'1-O sobre la taula

    

Però el més positiu de la cimera és que persones pròximes a tots dos no dubten a descriure-la com a «correcta, necessària, fluida, densa i útil». I en les més de dues hores de conversa es van tractar assumptes en què les posicions, digui el que digui Irene Montero, haurien d’aproximar-se: pensions, reforma de RTVE, euro, refugiats, canvi climàtic després del cop de porta de Trump… El 40% del temps es va dedicar a la situació europea i mundial. Està bé, perquè negociar exigeix començar pels punts en què les diferències siguin menys profundes i perquè –no siguem celtibèrics– el que passi en el món globalitzat és el que inevitablement ens afectarà més.