Dues mirades
Sunyer, patriota
El difunt exalcalde de Salt tenia un compromís amb la pàtria de les persones i de les paraules, la pàtria de la bondat com a forma d'intel·ligència
Divendres, poc després d’haver esmorzat i d’haver llegit el diari, Salvador Sunyer es va trobar malament, va anar al llit i es va morir. Tenia 93 anys. ¿Qui era Sunyer? Les necrològiques ens informen que va ser un dels primers senadors de la democràcia (dijous farà 40 anys), diputat al Parlament, alcalde de Salt i Creu de Sant Jordi. I professor de català. En una època trista i desolada, fent classes particulars, d’amagat o en condicions extremes. Va aprendre la llengua gràcies a les lectures que li recomanaven a la farmàcia on va treballar sempre («llegeix, que t’agradarà») i a través d’uns cursos per correspondència, i així va anar configurant una personalitat sòbria i alhora combativa, des de la radicalitat del seu compromís amb la pàtria. La pàtria de les persones i de les paraules, la pàtria de la bondat com a forma d’intel·ligència, la pàtria del mestratge moral i cívic.
«En Salvador era, en essència, poeta», ha dit Miquel Berga. Jo hi afegeixo: i patriota. Una pàtria és el país al qual hom pertany com a ciutadà, i Sunyer va exercir aquesta condició – la de patriota – des de la humilitat i l’estimació.
Va «personificar la dignitat», com ha escrit Antoni Puigverd. Va ser fidel a la fe dels homes senzills que procuren pel bé comú. Amb una coriàcia determinació i amb una sensibilitat ètica que l’agermanava amb Maragall i sant Francesc. Va entendre la pàtria com a compromís i no pas com a bandera.