Una espiritualitat de tot a cent
Fa molts anys, potser cinquanta, en un col·legi religiós, un grup de nois i noies que feien COU, van muntar una obra musical que es deia Godspell. Eren els anys setanta del segle XX i, per aquella època, també s’havia estrenat un altre musical, Jesus Christ Superstar. Tots dos van crear força polèmica, perquè el que era sagrat arribava a través de la música moderna i d’una certa heterodòxia. En el cas de Godspell es tractava d’una companyia de saltimbanquis, pel que recordo, que posaven en escenes fragments dels Evangelis, vestits de pallassos. El missatge, tot i la forma trencadora, en el fons era cristià fins al moll de l’os, i deu ser per això que els frares van permetre que aquelles noietes i aquells noiets estrenessin el musical al seu teatre.
Aquest dia vaig quedar bocabadat quan vaig veure escenes de Godspell en un dels actes del Sant Pare a Madrid. Pel que vaig saber després, és una producció recent d’Antonio Banderas (que ara se’ns ha declarat fervent creient). Com si no hagués passat el temps. Allò que ens fascinava fa mig segle, encara atrau l’atenció del jovent, tot i que hi ha veus que han clamat contra un espectacle tan poc edificant en la visita del Papa: "Amb Rouco Varela això no hauria passat", he llegit. El fet és que, vist des de la distància de l’edat, tot allò que hi diuen i canten i que engrescava el jovent que acompanyava Lleó XIV era melindrós i tou, d’una beateria flonja i ensucrada que et feia caure de cul. Cinquanta anys després!
Més endavant, un conjunt anomenat Hakuna Group Music, la derivada pop d’un moviment catòlic que es diu Hakuna i que és una versió edulcorada i pretesament moderna de l’Opus Dei, cantava cançons com aquesta: "Un huracán romperá el cielo desde mi garganta; ¿dónde estás cuando me haces falta". No m’he postulat mai com a Sant Pare justament per evitar ser espectador d’actuacions com aquesta. Noies i nois vestits amb una correcció desimbolta, nítids i purs en la joia de la música, com aquells que es feien dir Viva la Gente i que també es van fer famosos als anys setanta amb missatges de pau i concòrdia universal.
Notícies relacionadesPart del prestigi de l’Església es va perdre amb el Concili Vaticà II i les seves conseqüències. Vull dir que el canvi de paràmetres a l’hora de mostrar-se davant el món, amb tot el que va oferir de positiu (una Església més compromesa i més integrada en la societat), també va significar una progressiva davallada cap a la popularització del ritus. Després han vingut més desastres, des que els Papes van començar a viatjar fins que es van convertir –en té la culpa Joan Pau II, sobretot– en estrelles del món de l’espectacle.
Aquests dies ho hem vist a Madrid. Gernacions de fidels i de curiosos, crits desaforats, mares emocionades que ofereixen els nadons en ofrena, cançonetes irrellevants i xarones, joves que entren en èxtasi i posen els ulls en blanc i alcen la vista cap el cel. Ni rastre de gregorià: això es reserva per a Roma. Potser sí que l’espiritualitat reneix, però és una espiritualitat de supermercat 7/24, de botiga de tot a cent.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
