Un Govern inconstitucional

Ja té nassos que un dels arguments utilitzats per l’Advocat de l’Estat per justificar el decret llei que va emparar l’amnistia fiscal del 2012 sigui «el compliment del principi d’estabilitat pressupostària». És el mateix principi que s’ha utilitzat fins a la sacietat per donar cobertura a tota mena de retallades «necessàries», «imprescindibles» o «inevitables» de serveis públics.

Amb aquella mesura es buscava augmentar els ingressos públics en un moment de penúries econòmiques, segons l’Advocat de l’Estat. El fi justifica els mitjans, com exposa sense dissimular:  «Si el cost de la regularització fos alt, pocs defraudadors s’hi acollirien, raó per la qual només amb un cost baix s’aconsegueix l’objectiu perseguit», defensa la part estatal, segons la resolució del Tribunal Constitucional que s’ha carregat el decret.

La sentència del Constitucional emesa aquesta setmana que ha qualificat d’il·legal l’amnistia fiscal del ministre Cristóbal Montoro i, per extensió, del Govern de Mariano Rajoy és un exemple de cinisme legalista per part de l’Estat per justificar el que és injustificable.

Un altre exemple. L’Advocat de l’Estat destaca, com un altre justificant, que els defraudadors que es beneficiarien de l’amnistia són un percentatge molt petit en relació amb el conjunt de contribuents. Imaginin-se si apliquéssim aquest mateix criteri als assassins a l’hora de perdonar-los les penes que els correspondrien, posant-los en relació amb la xifra total d’adults d’un país. Sense arribar a aquest extrem en la rèplica, el Constitucional deixa en ridícul la base de l’argumentació del Govern: «L’adopció de mesures que, en lloc de servir a la lluita contra el frau fiscal, se n’aprofiten amb el pretext de l’obtenció d’uns ingressos que es consideren imprescindibles davant un escenari de greu crisi econòmica, suposa l’abdicació de l’Estat davant la seva obligació de fer efectiu el deure de tothom de concórrer al sosteniment de les despeses públiques». 

Notícies relacionades

Riscos financers de la IA

Hockney i l’art sense edat

La garrotada del Constitucional al Govern per aquesta amnistia és doble: una de fons, per saltar-se la Carta Magna al no tractar tots els ciutadans amb igualtat, i una altra de forma, per utilitzar la fórmula del decret llei per canviar uns dels pilars dels ingressos de l’Estat.

No és la primera vegada que l’alt tribunal li toca el crostó a l’Executiu de Rajoy per excedir-se governant per decret quan disposava de majoria absoluta. Però aquest Govern que no es cansa de presentar-se com el màxim defensor de la Carta Magna no dubta a saltar-se-la quan li convé, encara que amb el temps les sentències el posin al seu lloc i demostrin que, en realitat, és inconstitucionalista.