Trampes al solitari
Negant l'evidència de l'autogovern polític i la realitat fiscal acabarem deixant el país en un carreró sense sortida, on ni els trens hi circularan
junquerasmontoroagustincatalan
Es fa difícil pensar que les coses es poden fer pitjor. Alhora que tota una comissió d’experts s’està reunint per intentar armar un finançament autonòmic que surti del qualificatiu considerat unànimement de gran nyap, el govern l’altre dia pactava un acord poc presentable amb el govern basc sobre el seu privilegi fiscal i comprava el suport al diputat 176, que permetrà a les Canàries, i per extensió a les illes Balears, un grapat de beneficis de transport que jo no hauria aconseguit mai com a representant balear al si de la comissió ni amb el millor dels arguments.
I en paral·lel a aquests fets, en el treball dels experts es continua sense voler entendre que Catalunya no és la Rioja o Madrid, que s’està perdent –tot i les proclames– la conveniència de reconduir el privilegi foral i que s’esgoten dia rere dia les possibilitats d’oferir un nou encaix mínimament satisfactori per a una Catalunya cada cop més desencaixada.
Es neguen així alternatives de finançament diferents de les d’un Estat que ho recapta tot, estima les necessitats segons com ho creu i transfereix aquests recursos amb la solidaritat forçada que troba convenient, traient a unes comunitats per donar-ho a d’altres.
Negligeix l’evidència que el principal instrument de responsabilitat fiscal és a l’impost sobre la renda de les persones físiques i inventa com a recurs autonòmic l’anomenat IVA col·legial (que no es pot catalogar en cap cas com a veritable responsabilitat fiscal) i més copagaments.
El primer, un o dos puntets de pujada a transferir a les comunitats, s’haurà de decidir col·legiadament per consens, que ni hi és ni se l’espera, amb una comunitat com Madrid que es dedica quan pot a abaixar impostos. I si els copagaments ja són la cara lletja dels serveis públics, carreguen a les espatlles de les comunitats autònomes la impopularitat d’imposar-ne més, podent retreure altrament que si volen més diners per a l’Estat del benestar que es posin d’acord totes a apujar impostos o que els facin pagar una per una als seus usuaris.
Notícies relacionadesEl nostre sistema tributari requereix l’harmonització fiscal de la imposició indirecta, amb marge potser només per a la fase minorista de l’IVA i per alguns impostos especials, dels quals no tenim encara cap senyal. I cal també unificar millor un impost de societats que tard o d’hora hauria de ser el gran impost europeu.
Negar més responsabilitat fiscal a través de l’IRPF, amb l’argument que l’Estat no pot perdre el gran instrument redistributiu, és ignorar la realitat de qui paga realment impostos a Espanya i que és a través de la despesa i no dels ingressos que es produeix la part substantiva de la redistribució de la renda. Negant l’evidència de l’autogovern polític i la realitat fiscal acabarem deixant el país en un carreró sense sortida, on ni els trens hi circularan. Sense xoc, potser, però també sense avenç, sense motors, sense recorregut.
