Anar al contingut
Suïcidi i transformació social

Suïcidi i transformació social

Joan Cañete Bayle

En el món de la balena blava, el silenci dels mitjans sobre el suïcidi ha de ser reconsiderat

Aquesta setmana, Twitter va tancar el compte @suicidas_frases, mentre que Google retirava  de Youtube el vídeo 13 formes de suïcidar-se. Són dos continguts a internet que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) havia denunciat que inciten al suïcidi en un informe en què afirmava que dels més de 20 milions de resultats que ofereix una recerca sobre suïcidi a Google, el 10% són considerats «continguts de risc». Un d’aquests continguts sens dubte és el fenomen de la balena blava, un macabre repte d’autolesions que acaba amb el suïcidi i que es difon per les xarxes socials. Com si es tractés d’un joc, o una broma.

«Jo soc supervivent de la mort del meu fill per suïcidi. No puc fer res per recuperar-lo. L’únic que puc fer per ell és intentar conscienciar d’aquest terrible problema que la societat silencia. Fa mal veure que els mitjans parlen poc d’aquest tema, com si molestés, quan només la informació suficient i les polítiques de prevenció poden rebaixar aquestes elevades xifres», va escriure a Entre Tots fa uns mesos Guillermo Mir, de Barcelona. Aquesta és una petició recurrent de persones que han viscut un suïcidi de prop, i també de molts experts: si es parla socialment dels suïcidis, més fàcil serà identificar els missatges que envien aquelles persones que s’ho estan plantejant, ja que al capdavall el suïcidi és la primera causa de mort no natural entre persones de 15 a 45 anys.

El silenci després de la mort

«Els fets es van produir el 4 de gener (…) Eren més de les dues del migdia quan una dona es precipitava al buit des d’un vuitè pis. (…) Com era d’esperar va morir. En poc temps es van acumular al veïnat ambulàncies, guàrdia urbana, bombers, poca cosa, o més ben dit res, s’hi podia fer ja, tan sols certificar la mort (…) Però entre tot l’enrenou alguna cosa es deixava notar. Hi havia una absència que no deixava indiferent, no hi havia anat cap mitjà de comunicació. Es van emportar el cadàver i aquí no havia passat res. ¿Què hauria succeït si la víctima hagués sigut per un atracament amb violència i amb conseqüències mortals? ¿Què hauria succeït si el tema hagués estat vinculat a la violència masclista? O fins i tot, ¿si la víctima hagués sigut a causa d’un accident de trànsit? ¿No hauria sigut difós per algun mitjà de comunicació? ¿Què fa que aquests fets se silenciïn?», es preguntava en una carta Pedro Montalbán, de Barcelona.

La resposta a la seva pregunta és que els mitjans no informen de suïcidis per no incitar a això. L’acord tàcit és que informar del suïcidi pot donar ales als que es plantegen aquesta idea. Però, com succeeix amb moltíssims altres aspectes de la relació dels mitjans amb la societat, les normes han canviat. Balena blava i tots aquests continguts que denuncia el CAC proven que la incitació al suïcidi arriba a potencials víctimes sense que els mitjans hi tinguin cap paper. «És difícil d’entendre que no es facin campanyes preventives (sobre el suïcidi) de la mateixa manera que es fan campanyes per conscienciar la gent sobre el perill de les carreteres, o com són de nocives les drogues, o fins i tot per denunciar els casos de violència masclista», argumentava a la seva carta Pedro Montalbán.

¿Els mitjans de comunicació han d’informar sobre els suïcidis com a eina per prevenir-los? O fins i tot fent un pas més: ¿els mitjans s’han de plantejar la cobertura del suïcidi no en termes estrictament periodístics sinó com una eina més per evitar-ne la proliferació en temps encara de crisi? El debat, en el fons, és si els mitjans han d’exercir sense complexos un paper d’eina de transformació social, com se’ls exigeix des de molts àmbits: la lluita contra la violència masclista, contra el racisme i la xenofòbia. I també contra el suïcidi. 

0 Comentaris
cargando