Les claus del nou 'boom'

«Avui era el dia clau. No ha pogut ser. Ho sé. No devia ser per a mi», diu el whatsap de la Raquel. No ha aconseguit un pis en subhasta per una entitat bancària pel que havia licitat. El pis, de 55 metres quadrats i situat a Sant Andreu, tenia un preu inicial de 80.000 euros, i els que van oferir no sabien l’oferta dels altres participants. Ella en va  oferir 160.000 euros; la guanyadora, 216.000. El comprador ha pagat a pràcticament 4.000 euros el metre quadrat, xifra que sembla molt allunyada del preu mitjà del districte (al voltant dels 2.300).

Amb aquestes dades, un podria pensar que o bé el pis és extraordinari en relació amb els estàndards de la zona o bé el comprador ha pagat molt per sobre del preu de mercat. Però 216.000 euros no és un preu qualsevol. És el valor que un obté per aquest pis si el lloga mensualment a 900 euros durant 20 anys. Recuperar la inversió en 20 anys és un llindar comú en les decisions d’inversió, perquè suposa obtenir una rendibilitat anual del 5%. És a dir, sembla que qui va comprar el pis va ser un inversor. I donada l’escassetat de pisos en el mercat de lloguer a Barcelona, el seu càlcul no és dolent.

En mans d’inversors

Els últims mesos són comuns les imatges de cues de joves esperant per visitar un pis que s’ofereix de lloguer. Les dades de Tecnocasa ens indiquen que la rebaixa que poden aconseguir aquests joves sobre el lloguer d’oferta no arriba al 3% i que el pis es lloga en menys de set visites. És a dir, els pisos es lloguen ràpid i al preu que l’arrendador desitja. De fet, l’índex de preus de lloguer el 2016 mostra una taxa de creixement del 16,1%. Des del 2013 Barcelona està oferint rendibilitats anuals del lloguer superiors al 6%. I això considerant que el propietari no respongui a la crida dels lloguers turístics, on les rendibilitats se situen per sobre del 10%. 

Notícies relacionades

Els pisos en venda a menys de 200.000 euros s'extingeixen a la majoria de districtes de Barcelona

Illa, malgrat Sánchez

Aquesta demanda de pisos per inversió és la que està generant la sensació de nou boom en els preus de la vivenda de Barcelona. Barcelona va ser la primera ciutat d’Espanya els preus de la vivenda de la qual van començar a créixer, i durant els últims dos anys els preus pugen per sobre del 7%. Encara estem lluny del boom de la passada dècada, perquè llavors els preus creixien a taxes del 15% anual i el nombre de compravendes era gairebé un 40% superior.

Són les regles del nou boom. No està sustentat en una demanda interna solvent. Les noves llars catalanes continuen havent de pagar uns preus de la vivenda excessius d’acord amb la seva renda disponible, i encara que la seva situació econòmica millora no és estable ni pròspera. Per això una gran majoria es decanta pel lloguer. És l’inversor estranger i el petit inversor nacional el que, observant el boom de la ciutat i tenint poques alternatives d’inversió rendibles donada la conjuntura de tipus d’interès baixos i una borsa inestable, veu en el mercat de la vivenda una bona rendibilitat per als seus estalvis. La conseqüència és que els joves com la Raquel es veuen desplaçats a un mercat del lloguer escàs i car.